19 de septiembre de 2012

nena, vols dir que aquí no falta tela?


Existeix un famós discurs de Perícles, un important orador i polític atenenc de la Grècia del segle V a. C. Deia:
Pues es difícil hablar con exactitud en momentos en los que difícilmente está segura incluso la apreciación de la verdad. Pues el oyente que ha conocido los hechos y es benévolo, pensará quizá que la exposición se queda corta respecto a lo que él quiere y sabe; en cambio quien no los conoce pensará, por envidia, que se está exagerando

Recordo que fa temps, un dia li vaig explicar que marxava de viatge a la Xina. Ella va obrir els ulls i em va dir:
- A la Xina? Però està molt lluny, no?
Ho deia com qui diu: - allà no hi arriba el metro, no?
La meva avia no era la persona més culta del món, però la seva senzillesa m’omplia mil vegades més que la majoria dels que sí saben situar la Xina en un mapa.
La meva avia era divertida, alegre, afable i sobretot, carinyosa i generosa.
Tant generosa que va viure tota la vida pels altres. Potser perquè es creia tant petita que, sense cap tipus de resignació, preferia dedicar-se a la felicitat dels altres. Sempre els altres.
Mentre va poder, es preocupava de que, a taula per exemple, hi hagués sempre just allò que a tu tant t’agradava. S’esforçava per complaure a tothom, per mimar-te.
La recordo quan ens trobàvem tota la família. A ella li encantava. S’asseia callada una estona mentre ens mirava a tots un per un amb un gran somriure. Irradiava felicitat.
De cop, agafava algú i deia allò de:
- no n’hi ha de famílies com aquesta!
O et tocava d’aquella manera tant dolça i et deia:
- oi que són guapos els meus fills?
I clar, tu que li havies de dir...?
Sovint et buscava perquè li expliquessis alguna cosa de tu. De la feina, la parella,... Jo tenia la sensació que no entenia del tot el que li deia. No perquè no pogués, sinó perquè no parava atenció a les paraules concretes. Et mirava com intentant retenir els teus gestos, la teva cara, els minuts que li dedicaves.
Amb la seva natural senzillesa, crec que no esperava mai res dels altres. Donava importància a un somriure, un dinar familiar, una carícia, una trucada, una visita.
Però no era una dona dèbil, i ho va demostrar fins a la última respiració. Tant menuda podia semblar-ho, però tenia caràcter.
L’avia també s’enfadava. I tot i que a vegades podia resultar desesperant, perquè era molt tossuda, tenia una actitud remolona que a mi em feia molta gràcia. Era com una nena petita. De fet, l’avia feia morritos.
També era una dona divertida, sobretot alegre. Ahir recordava amb una amiga que la coneixia les nits d’estiu a Vilanova, i rèiem.
Recordo una nit que jo saltava pel jardí i ella, desesperada, em cridava pel balcó. Jo no volia anar a dormir així que òbviament no li feia cas.
Ella va decidir agafar la llanterna d’anar a pescar del meu avi. Un focus enorme. Era un espectacle veure-la indignada al balcó amb la seva bata rosa, apuntant-me i perseguint-me amb el focus per tot el jardí.
O quan m’estirava les samarretes cap avall a crit de
- nena, vols dir que aquí no falta tela?
I tenia raó, eren horribles
Crec que tinc sort que algú com ella formi part també de qui sóc.
Potser, tot i que de petita no ho entenia, una de les coses que amb el temps em van resultar més admirable era l’amor incondicional cap al meu avi.
Quan veig les fotos en les que apareixen junts, potser per aquells pentinats a l’estil del vell Hoollywood, o potser pel blanc i negre, sempre hi he vist un amor romàntic, d’aquells de pel·lícula antiga. Una d’aquelles pel·lícules que mai et cansaries de veure.
Estic convençuda que si ara pogués parlar, abans de lamentar-se per la seva situació, ens somriuria, i tot dient que no feia falta, ens agrairia mil vegades que avui estiguéssim aquí amb ella.



Barcelona, 15 de setembre de 2012.