L'empremta de Lilith

Un moment, que tenim connexió!

2011-09-10T17:34:00.000+02:00

Ahir vaig viure una experiència sorprenent mirant els matins de TV3, qui m’ho havia de dir.

Perquè pugueu compartir amb mi el moment us posaré en antecedents. La història “comença” un blau 22 de maig tot mirant l’especial nit electoral de TV3:

Tot i que els resultats globals no eren bons, a Barcelona, els qui vàrem votar ICV-EUiA estàvem contradictòriament contents. La marea blava arrasava però a Barcelona ICV pujava, ens situàvem amb 5 regidors i quedàvem com a quarta força política, per davant d’ERC. Som quarts!!

Després d’esperar una bona estona, finalment entrava en directe en Joan Herrera per fer les valoracions. Però va ser un coitus intorruptus, ja que el senyor Cuní va interrompre l’emissió deixant literalment al Joan en silenci en un gens discret segon pla, per donar pas immediat al cos sense ànima de Portabella.

Es a dir, la imatge gràfica del que ja estem acostumats. ICV-EUiA, al govern o a la oposició és permanentment ningunejada especialment a TV3 sense importar els resultats que obtinguem.

I tot i que sense el Cuní té una mica menys de morbo, continuo seguint “els matins”. I veient la tertúlia d’ahir, mentre pensava en lo pesat que és el to de veu del Puigverd, sento:

“De seguida continuem amb la Magda i en Carles però es que tenim connexió amb l’ex-secretari general de Comissions Obreres Joan Coscubiela que es postula per ser el candidat d’Iniciativa a les eleccions generals” (aquí podeu veure el vídeo -minut 2.23)

Podria haver-me caigut de cul. Mentre ronronejava com un gatet, pel meu cap es repetia “un moment que donem pas al candicat d’ICV”, com qui dóna pas a una estrella de cinema “un segon que sembla que arriba Sharon Stone”, però entra en Joan tan tranquil com sempre en un gens discret primer pla... tot l’interès centrat en el que es postula a ser candidat per ICV-EUiA.

Obvi que faig paròdia, obvi que l’efecte sorpresa ha agafat en calces a tots els mitjans i ha generat gran interès, obvi. Però fora de bromes, crec que pot ser el preludi d’una gran campanya.

Hola PSC, estem aquí, sí, els d’Iniciativa, sí, aquests.

operació Ho Chi Minh

2011-07-13T17:01:00.001+02:00

De moment em trobareu a aquest blog a dues mans: Operació Ho Chi Minh

"Va pensiero" i l'Itàlia de Berlusconi

2011-05-06T15:40:00.007+02:00

Això va succeïr a Roma aquest passat 12 Març. Representaven Nabucco en celebració del 150 aniversari de la unificació d’Itàlia, presidia l’acte Silvio Berlusconi i dirigia l'òpera Riccardo Muti, un conegut director d'orquestra.

Sona el famós “Va pensiero”, un passatge de l'obra que per molts italians, havia sigut un símbol, un himne a la lluita per la llibertat, la independència i l'amor per la seva terra.

Quan està a punt d’acabar, el públic comença a demanar un bis i se senten crits de “Viva itàlia” i “Viva Verdi”. , i Mutti, es gira cap al públic i diu:

“ Ja no tinc trenta anys i he viscut la meva vida però com a italià sento vergonya del que passa al meu país. Atenc doncs la vostra sol·licitud del bis. No és només per l’alegria patriòtica que sento sinó perquè aquesta nit mentre dirigia el cor que cantava “Oh el meu país bell i perdut” he pensat que si continuem així matarem la cultura sobre la que s’ha edificat la història d’Itàlia. En aquest cas nosaltres, la nostra pàtria seria realment “bella i perduda”.”

Després proposa al públic que canti juntament amb el cor.

http://www.youtube.com/watch?v=7vQ_uQsITko&feature=player_embedded#at=24

Emociona, suposo que sempre hi ha esperança, fins i tot a l'Itàlia de Berlusconi.

Un altre bell roquero s'obre blog!

2011-04-04T14:56:00.000+02:00

Sóc de les que pensa que l'esquerra i el sindicalisme s'hauria d'esforçar més a escriure i a generar opinió sobre allò que succeeix al nostre entorn.

Per això estic molt contenta de recomamar-vos el següent blog.

Un bell, que no vell roquero s'ha obert un blog, el Manel Garcia Biel. Fins ara el seguiem a través de nueva tribuna, ara ja està fet tot un 2.0

Aquí podreu veure el Manel des de la reserva

Ironia

2011-03-29T21:10:00.003+02:00

Fa més de quatre anys que vaig obrir aquest blog, de fet, en pocs mesos farà cinc anys. Si bé al principi vaig matenir una freqüència bastant alta, diguem que la constància no seria l'adjectiu que definiria L'empremta de Lilith.

I té una certa gràcia que, en els darrers mesos, he convençut, empés i ajudat a diverses persones a obrir-se'n un.

Potser hauria de trobar temps per tornar a activar el blog i mantenir una certa constància...oi?

Prou Albiols!

2011-03-16T16:58:00.006+01:00

Recordeu el fulletó del PP de Badalona en el que es podia veure a la part superior dreta la frase "no queremos Rumanos"? Bé, doncs Ahir, el Mister Cuní va portar el Senyor García Albiol, alcaldable pel PP a Badalona i responsable de l'esmentat fulletó al programa.

El convidava en un dia especial, ja que 24 hores abans havia sortit una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat on es pot veure l'opinió dels i les catalanes sobre la immigració.

Com a garant dels interessos públics, el Senyor Cuní porta al seu programa per parlar d'unes dades que són com a poc, preocupants, a un dels personatges obertament més racistes del moment.

Entre les moltes perles que va deixar anar (no, no penso linkar aquest vídeo), quan li van preguntar per la famosa imatge de "no queremos rumanos" i del motiu que l'havien dut a escollir tal fotografia, l'amic dels nens va contestar que a ell, el que més li preocupava no era el què sinó el perquè hi havia gent que pensava així i penjava un cartell al seu balcó.

Només dues cosetes a dir:

1- l'emplaço a venir aquest dissabte a entendre perquè tanta gent diem i direm NO a gent com ell a Arc de Triomf a partir de les 17 de la tarda. Aquí trobareu toota la informació: http://www.diguemprou.org/

2- formo part l'un moviment que volem substituïr la foto de crist per la d'obi-wan. Som molts. Suposo que es deu estar preguntat que merdes passa amb l'església catòlica perquè milions de persones preferim starwars a la santíssima bíblia.

pircings

2010-08-23T18:12:00.002+02:00

Jubilació als 67 ni de conya!

2010-02-23T14:08:00.008+01:00

Aquí uns cartells simpàtics per exigir que es rectifiqui una mesura ni simpàtica ni adequada, ni necessària ni comprensible. 23F totes i tots al carrer. Jubilacioó als 67 ni de conya!

Un discurs que val la pena

2010-02-05T12:14:00.004+01:00

Ahir al Centre Cívic Can Felipa, en Joan Herrera ens va convidar a una conferència per presentar-nos quins són els reptes polítics i socials del 2010 i del segle XXI. No acostumo a penjar discursos, però crec que aquest val la pena.

La Campanya que s'acosta serà dura i cal posar-se les piles. Però actes com els d'ahir, ajuden a que, com a mínim jo personalment, tingui ganes fins i tot de penjar cartells! Sens dubte, aquest és el candidat que vull com a President de Catalunya.

Aquí us el deixo:

Conferència Joan Herrera, 4 de febrer de 2010.

CANVIS
Què cal fer. Què ningú més farà.

0. Salutacions.

Benvinguts i benvingudes al meu barri. Un barri industrial i en transformació. Un barri dinàmic i amb un teixit social i reivindicatiu potent. A tan sols cent metres tenim una cooperativa de consum que contribueix a un preu més just per al pagès pel fruit del seu treball; tenim una iniciativa de l’Associació de Veïns, Apropem-nos, que en col•laboració amb serveis socials, dóna resposta a qui més pateix la crisi. En aquest barri es va fer realitat una de les empreses punteres en energies renovables.

Avui a l’antiga CATEX. Un centre on, per cert, havia treballat Durruti, i on el 1974, en plena crisi del tèxtil, s’acomiadaven 72 obrers, provocant un dels conflictes socials més sonats de l'època al barri. Després d’una llarga dècada de reivindicacions es va aconseguir la recuperació com a equipament en l’històric centre tèxtil de Can Felipa.

Però aquest barri també reflecteix la crisi, les sis-centes quaranta-tres mil persones que a Catalunya pateixen l’atur; o dels 134.407 treballadors i treballadores que entre gener i novembre de 2009 s’han vist afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació i molts altres milers que es troben a l’atur a partir de procediments individuals; on hi ha treballadors i treballadores de SEAT, NISSAN, o tantes empreses auxiliars que han patit en carn pròpia la crisi; on tants joves, amb una taxa d’atur del 38% estan passant de ser mileuristes a zeroeuristes i d’altres perden la confiança en la utilitat dels seus estudis. On et trobes cada setmana petites empreses obligades a tancar per manca de crèdit.

En aquests carrers, com a tot Catalunya, 3 de cada 5 famílies tenen dificultats per arribar a final de mes, gent que no ha creat la crisi, però que alguns creuen que ara són els qui s’han d’estrènyer el cinturó.

1. Introducció. Objectius de la conferència.

És en aquest barri, en aquest context de crisi, en aquest país, Catalunya, i a les portes d’un moment decisiu on ubico aquestes reflexions.

Ara està tan de moda això de la centralitat, de situar-se en la centralitat. Per nosaltres la centralitat no és anar cap al centre de l’espai polític, sinó posar en el centre del debat polític els problemes, conflictes socials i ecològics reals que afecten la vida de la gent.

Us proposo que ho fem d’acord amb els grans debats que hi ha a Europa i al món: la crisi econòmica, la necessitat d’un nou ordre econòmic mundial; el canvi climàtic. Debats que a Catalunya tenen una escassa visibilitat, potser perquè l’esgrima de les declaracions entre uns i altres, debats que no duren més de 15 dies, el passar d’un debat a un altre sense aprofundir en res, no ens permet aprofundir en gairebé res.

Explicant que estem en moment de cruïlla, podent anar cap a l’esquerra o cap a la dreta, cap endavant o cap enrere.

No es tracta només de sortir de la crisi, sinó de decidir quina societat, quin país i fins i tot quin món volem per al futur.

Intentaré que d’ara en endavant les meves no només siguin les reflexions d’unes sigles, sinó de determinats valors i d’idees, de gent que s’identifica amb l’esquerra transformadora, amb l’ecologisme i amb el catalanisme d’esquerres.

Per això hem volgut titular aquesta conferència CANVIS, els canvis que hem fet, canvis que ningú no vol fer, que ningú més farà. Perquè per fer front a la crisi cal donar un nou impuls i, en alguns casos, una nova orientació, als canvis socials, econòmics i ecològics que cal fer per afrontar el repte, però també l’oportunitat, que suposa la crisi.

Sé que aquest plantejament no és de curta volada. Necessita temps i acompanyament social. Més temps i més força. Penso que només aconseguirem motivar i mobilitzar la ciutadania si responem a les necessitats de la conjuntura, però sempre amb la vista posada en un projecte col•lectiu que va més enllà de demà.

Estructuraré la meva intervenció en els següents quatre apartats:

-D’on venim? La diagnosi. Quina és la situació de Catalunya, quin és el punt de partida.
-On volem anar? Els valors i les idees del nou paradigma que proposem.
-Com ho volem fer? Els deu canvis socials, econòmics i ecològics que creiem necessaris.
-Amb qui ho volem fer? Qui ha de liderar aquests canvis.

2. D’on venim?. La Catalunya de 2010.

La Catalunya d’avui s’ubica en un context global. El d’una crisi global, i aquest és un punt de partida prou diferent al d’ara fa 4 anys.

2.1 Una crisi global. La crisi del neoliberalisme.

La crisi té una doble dimensió: econòmica i ecològica, però un sol origen: el fracàs del paradigma neoliberal que, amb major o menor intensitat, ha estat dominant els darrers trenta anys, sovint també aplicat, per governs que s’anomenaven progressistes.

No és una crisi conjuntural, no és un accident. La crisi és estructural. Els resultats són els que són quan hi ha manca de regulacions en els mercats financers o en l’especulació immobiliària, quan hi ha desregulació del mercat de treball o s’afebleix l’Estat de benestar fiant-ho tot a successives privatitzacions. Ha predominat el màxim guany privat en el curt termini per damunt de l’interès col•lectiu.

No és que el neoliberalisme estigui en crisi, és que el neoliberalisme és la crisi. I els majors desafiaments de la humanitat, per una banda la fam i per una altra el canvi climàtic, la crisi ecològica, són conseqüència també tant d’un ordre econòmic internacional desigual com d’un productivisme, d’un creixement econòmic sense límit que malbarata espais i recursos naturals.

No es tracta només de fenòmens conjunturals, d’una crisi financera que es pot resoldre després d’un ajust econòmic com els dels anys setanta o mitjans dels noranta. És una crisi estructural que només pot ser superada amb un canvi de paradigma econòmic, energètic i ecològic.

Ara bé, després de l’ensurt inicial i de les bones intencions expressades pels líders mundials, els darrers esdeveniments no ens permeten ser massa optimistes. No s’estan fent els deures.
I la darrera demostració és el fracàs de la Cimera de Copenhaguen. Hem de ser una generació que faci del medi ambient una oportunitat, una generació que visqui de forma responsable els reptes de la humanitat com a espècie.

És en aquest context on necessitem construir l’exemple d’una altra forma de fer, de governar, de transformar la realitat, on ens cal definir estratègies compartides. En un país i una societat afectats, com enlloc, per una crisi mundial amb trets i característiques molt pròpies.

2.2. 7 anys de Govern d’Esquerres.

En aquest context sort hem tingut que en aquest país algunes coses s’hagin començat a fer d’una forma diferent.

El Govern d’Esquerres en molts camps ha fet i fa més coses que els anteriors. I sobretot ha fet allò que un altre govern no hauria fet mai. Diuen que a aquest govern li ha faltat “relat”. És possible. Però ha canviat la realitat. En algun cas hauria d’haver confrontat més amb la dreta. Però ha fet allò que la dreta mai no hauria fet.

a) Un govern que ha fet de la lluita contra la crisi la seva prioritat. Aquest govern no va negar mai la crisi, ni va amagar la seva gravetat. Aquest govern ha sabut actuar i també reaccionar davant la nova realitat, fins al punt d’actualitzar l’Acord d’Entesa, a instàncies d’ICV-EUiA, per atendre aquesta nova prioritat.

-I en el marc de la concertació, s’ha signat un acord per a l’impuls de 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social a Catalunya amb sindicats i patronal, i s’ha signat el Pacte per l’ocupació juvenil a Catalunya. Sense aquest govern les coses haurien estat substancialment més difícils.

b) S’ha construït una Catalunya social, que ha millorat els serveis públics.

-La despesa social s’ha incrementat un 58% per habitant des de 2003.
-En només 6 anys comptem amb 15.000 docents més.
-Enguany s’ofereixen 50.117 places de llars d’infants, més del doble que en el curs 2003-2004.

S’ha actuat amb decisió en camps inèdits fins a l’arribada del Govern d’Esquerres, en temes fins aleshores desatesos, ignorats, incorporant entre les seves prioritats d’actuació la problemàtica històrica de molts barris catalans, intervenint de manera integral sobre l’urbanisme, el desenvolupament econòmic, la participació i la cohesió social. Llei de barris: 1.200 M€ en les 6 convocatòries per a 117 barris de Catalunya on hi viuen prop de 900.000 persones.

-Avui, són 291.000 llars les que reben ajuts públics per a l’habitatge. I el nou pla beneficiarà 616.000 famílies, és a dir, 1,4 milions de persones. El número d’habitatges protegits iniciats superen aquest any el d’habitatges lliures. I la rehabilitació, amb forts ajuts de la Generalitat, mitiga l’increment d’atur a la construcció.

c) Un govern que promou el desenvolupament sostenible i la lluita contra el canvi climàtic.

La sostenibilitat, l’estalvi, l’eficiència i l’ús racional dels recursos no són obstacles, sinó trampolins per a la competitivitat de l’economia catalana. Fins a l’arribada del Govern d’Esquerres aquests criteris, però, només s’havien considerat un llast, i tot estava per fer.

En el tema de l’aigua el canvi és radical: de la dependència dels transvasaments, ja fos el PHN o ja fos del Roine, a l’impuls d’una nova cultura de l’aigua que els fa innecessaris. Basant-nos en l’estalvi i l’eficiència per després garantir les infraestructures necessàries. Garantint un servei públic.

Avui Catalunya ha passat d’incomplir reiteradament el compromís de Kyoto a comptar amb un Pla de Mitigació del Canvi Climàtic.

Es declararan nous parcs naturals, com els de la Serra del Montgrí, les Medes i Collserola.

El govern ha aprovat el Pacte Nacional d’Infraestructures, que no és el pacte de l’asfalt sinó el pacte del tren, i ha prioritzat les inversions estatals en la xarxa de rodalies, que ha de ser la gran aposta per als propers anys.

Però sens dubte, encara queda molt per fer.

d) Però, a més, s’ha fet allò que a Catalunya ni tan sols existia i que ningú altre faria.

Aquest és un govern que ha volgut traslladar les inquietuds ciutadanes, molt de temps manifestades en la nostra societat, a l’àmbit de les polítiques públiques. En aquest àmbit es troba l’impuls a polítiques pràcticament inèdites fins a l’arribada del Govern d’Esquerres: participació ciutadana, pau i drets humans. Han hagut de passar 30 anys perquè aquest país homenatgés els represaliats del franquisme i perquè es fessin polítiques de recuperació democràtica.

Per a mi és motiu d’orgull que en aquest país haguem posat càmeres a les comissaries i que haguem fet plans de lluita contra la violència de gènere, o violència sexista. O haguem avançant amb el Codi d’ètica policial. Que haguem impulsat un pla de 73 mesures contra la contaminació que inclou la velocitat variable, que ha estat premiada per la UE. O que haguem fet el desplegament incrementant el nombre de Mossos, i que la seguretat no es deixi en mans privades, com fa la dreta que tant parla de seguretat, però depaupera la seguretat pública.

f) Un govern que defensa Catalunya i fa avançar l’autogovern.

Ningú pot dir que aquest govern no ha defensat l’Estatut. Ningú ens pot donar lliçons de defensa de Catalunya. Si avui tenim conflicte és perquè ha estat aquest govern el que ha plantejat canvis profunds en les regles del joc.

Aquests són alguns dels exemples del que hem fet, i ara, aquells que diuen que reconstruiran el país són els qui van deixar el país al límit del col•lapse. O no recordem els problemes amb el servei de rodalies, amb l’apagada elèctrica a Barcelona i amb el repte sense precedents de la sequera?

El que va aturar milers de treballadors i treballadores va ser el dèficit d’inversió a la RENFE en benefici de les autopistes; el que va aturar Barcelona i les seves indústries i comerços va ser la manca de control de les companyies elèctriques; el que va posar en risc el subministrament d’aigua va ser la confiança en els transvasaments sense alternatives. Són els dèficits històrics i unes prioritats errònies el que expliquen aquestes situacions.

Què hauria passat en un context de canvi demogràfic si no haguéssim invertit en educació? O si ens haguéssim quedat amb la manca d’inversió en polítiques d’aigua?

Sí, som un dic de resistència a la dinàmica de retallades socials i ambientals que avui viu Europa. Des de la Itàlia de Berlusconi fins a la Comunitat de Madrid d’Esperanza Aguirre.

Sabem que la magnitud de la resistència que ens trobem en les nostres propostes i en les nostres accions de govern seran directament proporcionals a la seva capacitat de transformació. A més poder de canvi i de progrés, més oposició ens trobarem.

Aquesta conferència parla de canvis. Però no partim del no res. En algunes coses hem anat lluny i hem fet coses diferents, en alguns casos ens ha faltat més temps i, en algun cas, reconec que a ICV-EUiA ens ha faltat tenir més força.

Els reptes del 2010 no són iguals que els del 2006. Ara, en un escenari de crisi, necessitem d’un país que basculi més a l’esquerra, amb un fort compromís ambiental i amb un fort compromís nacional, avançant lluny i avançant entre tots.

2.2 La crisi a Catalunya i a Espanya.

Durant anys hem viscut en un miratge. Presumint de dades macroeconòmiques i sense fer els deures. Ara hi ha qui ens proposa esperar a què el creixement econòmic de l’entorn ens tregui per inèrcia de la crisi, com si es tractés d’una simple derivada, d’un “efecte col•lateral”. O també tenim senyors que parlen d’ajustos i, depèn del dia, parlen de pensions, d’“ajustos” salarials, de retallar les càrregues socials i la despesa pública. Senyors, com el governador del Banc d’Espanya, que enlloc de dedicar-se a arreglar el nostre sector financer dóna classes sobre el mercat de treball.

La crisi ha afectat tot el món i cada país, en funció de les seves característiques singulars. I nosaltres necessitem encarar tres reptes, tots entrelligats: el del canvi econòmic i el model productiu; el repte ecològic i el de l’equitat.

El repte del canvi econòmic i de model productiu:

- Un model productiu basat en sectors amb poc valor afegit, malgrat l’esforç fet en alguns sectors per incorporar les TIC i millorar la formació dels treballadors i les treballadores.
- Amb un comportament econòmic propi de nou ric, on les plusvàlues es generaven a partir de la transformació del sòl, amb un model urbanístic basat en l’aprofitament privat del mateix.
- Un sistema financer que va donar tot el crèdit al sector immobiliari fins endeutar-nos fins a les celles, i que ara nega el crèdit: els promotors deuen l’equivalent al 30% de la riquesa nacional i les hipoteques un 65% més!
- Un mercat de treball precaritzat, amb salaris baixos i amb un baix nivell de formació.

El repte ecològic:

- Un ús poc eficient de l’energia, del sòl i de l’aigua i el predomini del transport privat per carretera.
- Amb forta dependència dels combustibles fòssils.
- Sense estratègies de gestió de la demanda i de reducció de consums superflus.

El repte de l’equitat:

- Una despesa social que, malgrat els avenços realitzats, encara no ha arribat a la mitjana dels països de la Unió Europea.
- Alt risc d’exclusió.
- I amb un esforç fiscal molt per sota de la mitjana europea i on el senyor Zapatero ha reduït la seva progressivitat laminant els impostos directes fins al punt d’eliminar el de Patrimoni, dificultant així el lideratge públic que han tingut els països que han entomat millor la crisi.

3. On volem anar? Canvi de paradigma.

Us proposo que situem un altre horitzó. Els think tanks neoliberals ataquen sempre amb el mateix mantra, el de les reformes estructurals, que només vol dir menys Estat del benestar, menys despesa pública i, naturalment, reformar el mercat de treball per acabar abaratint l’acomiadament.

Ara, és un moment nou per decidir cap a on avancem. I la gent d’esquerres no ens resignem a què una crisi que és conseqüència de les polítiques de dretes es respongui amb polítiques d’ajustos i retallades que vénen de la dreta.

Parlem de les tan proclamades, però sempre ajornades, reformes estructurals de la nostra economia, del sector financer, de l’energètic, i de la necessitat d’una modernització de sectors industrials cap a nous productes i nous serveis més sostenibles ambientalment, més eficients i amb més innovació tecnològica. I fem-ho recuperant la política. Amb propostes d’aprofundiment democràtic. I refent les aliances entre els actors de canvi.

Sabem que necessitem d’una forma de governar, seriosa i amb rigor. I a la vegada que s’atreveixi a tirar endavant el canvis que cal fer, que només nosaltres farem. Que necessitem d’estabilitat i a la vegada que ens atrevim a parlar del que ningú parla. Un govern capaç d’arribar a acords, però que no es deixi portar per les onades de conservadorisme que s’expressen en baixades d’impostos generalitzades que busquen afavorir els que més tenen, o en intentar fer de la immigració el boc expiatori que tot ho carrega.

3.1 El canvi de paradigma que proposem.

Què volem? Quin és l’horitzó que proposem?

Una sortida solidària i ecològica a la crisi.

3.1.1 Per un desenvolupament humà sostenible.

La crisi ecològica és també una oportunitat per crear ocupació i sortir de la crisi econòmica, amb justícia social, i l’objectiu ha de ser el desenvolupament humà sostenible.

El PIB ja no pot ser la mesura del progrés. El PIB creix quan hi un embús, perquè es consumeix més combustible; o quan es talla un bosc. Els danys mediambientals o la sostenibilitat no es tenen en compte, no comptabilitzem el benestar real de la gent. Com fa anys que assenyala el moviment ecologista, no és possible el creixement infinit en un planeta finit i el PIB és l’exemple del concepte de progrés dominant que no compta les externalitats que provoca el creixement.

Actualment, segons la metodologia de la petjada ecològica, la humanitat ja utilitza els recursos equivalents a 1,25 planetes. La petjada ecològica de la UE és 2,2 vegades superior a la seva capacitat biològica. Per generalitzar a tot el món el model dels EEUU caldrien sis planetes com el nostre.

Es tracta de fer més amb menys. De garantir benestar per a tothom i sense malbaratar els recursos naturals i energètics. De combinar austeritat i eficiència per un estil de vida més sa i sostenible.

Són afirmacions prou conegudes. Avui el repte és passar dels principis i els valors a les polítiques públiques concretes.

Però és el moment oportú plantejar això en temps de crisi?

Sí, amb una major intervenció pública en aliança amb els sectors més innovadors i la iniciativa social per generar un cercle virtuós del canvi de model econòmic i creació d’ocupació: inversió en noves infraestructures sostenibles (ferrocarril, cicle de l’aigua, residus...) en energies renovables, en R+D+I, en rehabilitació d’habitatges, plans d’eficiència energètica i l’estalvi en tots els sectors.

No és casual que Obama, o fins i tot Zapatero, o informes de grans empreses financeres com Societé Génerale, comencin a parlar de les noves inversions verdes com a la principal oportunitat que hi ha per rellançar l’economia malmesa per la crisi financera.

El problema és que en parlen, però no ho fan. I on són les barreres? No sé si la barrera està en una política que pot dir una cosa per fer una altra, o que simplement aquests canvis suposen, a més, una major democratització de l’economia i més ocupació.

En tot cas ICV fa d’aquesta revolució verda, real i efectiva una prioritat, revolució verda efectiva i real en el transport, en la generació d’energia, en l’estalvi i l’eficiència i en la reconversió industrial.

4.- Com ho volem fer. Un decàleg de canvis que cal fer, que ningú més farà.

ICV-EUiA, juntament amb altres forces d’esquerres i ecologistes de tot Europa, proposem un Nou Acord Social i Verd (Green New Deal) per sortir de la crisi. Un nou acord que permeti superar l’actual model productiu a favor d’una economia ecològica que incorpori la sostenibilitat en la producció i en el consum.

Un acord social i ecològic per la modernització de Catalunya que es basi en la lluita contra el canvi climàtic i la creació d’ocupació.

I per assolir-ho us proposo 10 eixos basats en la recuperació d’una sortida col•lectiva de la crisi, pensant en l’any que vivim, el 2010; però també en els reptes que afrontem com a societat en aquest segle XXI, amb una perspectiva de llarg recorregut.

• 1.- Un nou teixit productiu.

Necessitem, a més, que a Catalunya s’estengui una cultura empresarial i política en què no es normalitzi que empreses líders, siguin del sector dels serveis o de les renovables, deixin de ser catalanes com si no passés res.

Volem projectes empresarials propis. Que Catalunya segueixi sent un país industrial. I això es tradueix no només amb acompanyament públic, que ajuda però que també exigeix. Política industrial que s’adapti a la realitat, que pensi en la Catalunya d’avui i es projecti en la dels propers anys, modernitzant el teixit productiu i promovent les ecoindústries.

Mesures estructurals que sentin les bases del nou model de manera que pugui perdurar en el temps. Bàsicament, es concentren en unes línies d’actuació:

Modernització dels sectors tradicionals i amb apostes perquè allò que sabem fer ho fem amb perspectiva de futur, i estic pensant en el sector de l’automoció i del metall en general, turisme tradicional, sector químic.

Impuls dels sectors de futur, que podríem anomenar “sectors del segle XXI”, com el de les energies renovables, material ferroviari, serveis personals.

La rehabilitació d’habitatges o altres modalitats de turisme més enllà dels tradicionals.

Amb major implantació de sectors amb poca tradició al nostre país i al conjunt de l’Estat, però que ja tenen, a nivell més global, una important presència: societat del coneixement, biomedicina, nanotecnologia.

Paper central (“pal de paller”) dels sectors més “transversals”: I+D+I, les TIC, l’educació i la formació.

2.- Fiscalitat. Una fiscalitat justa i progressiva. Un cop assolit l’acord de finançament, la Generalitat ha d’exercir plenament les seves competències en matèria fiscal.

I el camí no pot ser el de les rebaixes fiscals que tractin totes i tots pel mateix rasant per després acabar anunciant retallada de drets. Necessitem d’una Política Fiscal que garanteixi que l’esforç fiscal, especialment del qui més té, permeti fer no només polítiques redistributives sinó implementar més i millors polítiques socials.

El camí és una fiscalitat ambiental que ha de contribuir al desenvolupament d’un nou model productiu, que permeti incentivar les bones pràctiques i gravar més a qui més contamina, impulsant una taxa sobre el carboni.

3.- Establir una nova relació entre administracions i banca. Amb més exigències i menys condescendència amb les entitats financeres. Garantint la liquiditat a les empreses a través de préstecs i avals per donar suport a l’empresa i per impulsar projectes orientats a un canvi de model productiu, i acompanyant els projectes de banca ètica perquè pugui desenvolupar-se i estendre’s.

4.- Energia. L’impuls de les energies renovables (biomassa, geotèrmia, hidroelèctrica, solar i eòlica) i d’autèntiques estratègies d’estalvi i eficiència, amb la creació i impuls públic d’Empreses de Serveis Energètics que inverteixin en l’estalvi i l’eficiència.

5.- Mobilitat. Electrificació del transport, promoure el cotxe elèctric i, sobretot, impulsar el transport ferroviari.

Fent que en un context de baixada de les inversions es garanteixi la inversió en el que és indispensable; la millora del ferrocarril convencional, amb una millor freqüència horària i més trens a les hores punta. Augmentant la quota de transport de mercaderies per ferrocarril: i no només parlant del corredor mediterrani de transport ferroviari de mercaderies, o de la línia ferroviària de mercaderies d’ample europeu des del port de Barcelona fins a França, sinó de l’establiment de ramals ferroviaris a les zones industrials i les àrees d’activitat industrial.

6.- Nova cultura de l’aigua i els residus.

Continuar impulsant la nova cultura de l’aigua: Estalviar, reutilitzar, dessalinitzar i recuperar aqüífers.

Gestió sostenible dels residus: Passar del 34% de recollida selectiva actual al 48% el 2012, amb una llei de reducció de residus.

7.- Agricultura. Contracte amb el món rural com el que es planteja a França. Preus justos, traçabilitat dels preus. Comprem productes alimentaris que fan milers de quilòmetres fins arribar a les nostres taules.

Establint un marc regulador estable de negociació en matèria agroalimentària i de desenvolupament rural amb el govern de l’Estat, previ a les negociacions d’aquest amb la Comissió Europea, impulsant una agricultura d’alt valor afegit i lliure de transgènics.

Millorar la preservació del sòl agrari productiu i no productiu.

8.- Territori. Un urbanisme cap a la cohesió social. A molts barris, la lluita contra la desigualtat passa per les actuacions d’intervenció integral, de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Reorientar el sector de la construcció cap a la modernització ecològica: De la llei de barris als ecobarris.

9.- Educació i cultura. Recuperar els principis i les propostes del Pacte Nacional per l’Educació, on tots els centres finançats amb diner públic han de ser iguals en drets i obligacions.

I garantint el dret a la formació permanent al llarg de tota la vida. I amb una reforma de la Formació Professional. Amb caràcter urgent, amb un pla de Xoc per tal que totes les persones aturades tinguin la possibilitat (i l’obligació) de formar-se, orientant l’oferta de formació cap als sectors de futur (sector ambiental, energies renovables, atenció a les persones dependents,….).

I fent de la cultura una de les potes del canvi de paradigma; una inversió que ens fa més lliures, més savis i que genera ocupació.

10.- I en drets socials el primer objectiu és pobresa zero, ampliant, que no retallant com ara alguns pretenen, els drets socials, avançant en l’establiment de la Renda Bàsica de Ciutadania. Fent de Catalunya un país on l’atenció a les persones, a més d’un dret, és una oportunitat per crear ocupació. El desplegament de les lleis de la dependència i de serveis socials generaran a Catalunya entre 30.000 i 40.000 llocs de treball.

Aquesta només és una primera mostra de les iniciatives, idees i propostes que han de contribuir a canviar aquest país; que volem treballar en el procés participatiu, amb l’objectiu central de crear ocupació.

Per impulsar aquests objectius cal un paper més actiu del sector públic, que no és només l’administració de la Generalitat, l’ Estat o els ajuntaments. Allò públic també és la iniciativa social, les ONG’s, l’economia social, les dinàmiques associatives i comunitàries que van més enllà de la lògica tradicional públic-privat. Creiem en el que és públic, que no és ni un llast ni un obstacle per la competitivitat, sinó tot el contrari.

Aquest procés de canvis requereix també d’un país amb un autogovern més fort, un país més lliure, amb capacitat de decidir sobre el conjunt de les polítiques públiques, amb recursos. Els canvis que proposem són contraris a un procés de recentralització com el que vol impulsar el govern de l’Estat en algunes polítiques i radicalment contrari al centralisme del PP. Modernització social i ecològica i reconeixement de la plurinacionalitat i federalisme van de la mà.

5. Amb qui ho volem fer? Crida final.

Fins ara hem parlat del que volem fer, d’algunes propostes, però per un projecte que aspira a transformar la realitat no n’hi ha prou amb explicar què vol fer. Tan o més important és com ho farem.

I en el com ho farem hem d’explicar que ho hem de fer amb cohesió social i nacional.

En segon lloc hem de donar resposta davant el desafiament que representa la desafecció política.

I en tercer lloc o hem de fer teixint aliances, relligant móns.

5.1. Catalunya, un sol poble.

Un projecte de país ha de voler canviar i millorar el país entre tots i totes per a tots i totes. I això es tradueix en impulsar aquests canvis amb totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, sense exclusions, tinguin o no dret a vot, tinguin o no el mateix passaport. En les últimes setmanes, arrel de la polèmica promoguda per l’alcalde de Vic sobre l’empadronament, hem sentit allò de “calia fer emergir aquest problema” o “aquí no cabem tots”.

La meva experiència personal és una altra: conec molts immigrants que fan un esforç extraordinari. En aquest mateix barri us puc parlar d’una jove salvadorenya que, amb quatre anys de Medicina, treballa en una farmàcia i amb el seu sou manté el seu marit, que treballava en la construcció, i la seva filla d’any i mig. Cobra cada mes menys de 1.000 euros. No té papers, però va venir a buscar feina i la va trobar. Ara alguns volen negar el seu dret i el dels seus fills a tenir sanitat i escola. Encara no he sentit ningú que em digui com resoldre aquest problema negant el dret a l´empadronament.

5.2. Recuperar la política.

Ens trobem en un moment de creixent desafecció i vull dir que ho entenc. És un fenomen que afecta el conjunt de les democràcies, però també té característiques pròpies a Catalunya. Hi contribueixen factors com el llarg procés de l’Estatut, els casos de corrupció, les diferències entre els partits del govern i la mateixa crisi econòmica. Però també les característiques del debat públic. Un debat epidèrmic, que no dura més de 15 dies, incapaç d’anar a l’arrel dels problemes, i on hi ha coses i sectors que no es poden ni tan sols tocar.

Però és precisament en aquest context on hem de fer una crida a recuperar la política. A exigir sortides col•lectives i no individuals. La política és un àmbit imprescindible en el que treballar per avançar cap al nou model de societat que volem construir.

Ens han volgut fer creure que la política era el problema. Però quan la política es fa enrere en benefici del mercat, o de l’individualisme, la ciutadania perd. Ens cal més mobilització política i no menys. Més exigència, no més passotisme.

No podem oblidar que la participació de la ciutadania en les decisions polítiques és una conquesta social que els ciutadans i les ciutadanes van aconseguir arrabassar als poderosos que sempre havien manegat el poder.

Això sí, us plantejo una forma de fer política diferent, basada en la radicalitat democràtica i en més participació. Perquè sovint la millor solució que trobem per als problemes serà la que definirem entre tots i totes. Una altra forma de fer política amb parets de vidre, basada en la transparència. I una altra forma de fer política basada en la sinceritat, reconeixent les dificultats per assolir les metes, els encerts i els errors, convençut que no hi ha varetes màgiques. Perquè això vol dir que quan afirmi: “això és possible”, o “em comprometo a fer-ho”, podeu posar la mà al foc que així serà.

5.3. Noves i antigues aliances

He situat un diagnòstic. Un diagnòstic que he focalitzat en la crisi econòmica que és, conjuntament amb la defensa de l’autogovern i la crisi de la política, el principal repte que tenim avui com a societat. Un diagnòstic que no és neutral, que està carregat de valors.

El problema no són els més vulnerables (els pensionistes, els joves aturats, els immigrants), són els poderosos (els banquers que guanyen fins i tot quan ho fan malament, dels empresaris que estafen i a sobre se’n riuen).

I avui més que mai, no necessitem el govern del més forts, no necessitem el govern dels qui alguns consideren els millors, sinó dels qui s’atreviran amb aquells que ningú no s’atreveix.

Necessitem de gent, de més gent que aposti per un canvi de paradigma cap a un acord social i ecològic. Amb propostes obertes, que han de créixer i millorar. I tindrem l’oportunitat de fer-ho amb l’inici del procés de participació per a l’elaboració del nostre programa electoral, que ha de començar en pocs dies.

I per tirar-ho endavant us proposo també una forma de fer. No serem el partit, no seré el candidat, de les solucions simples, de la consigna, dels debats frívols.

No proposarem lideratges que omplen ràpid l’estomac, però després et deixen buit. No proposarem lideratges de cartró-pedra, dissenyats, estudiats.

La gent vol raons, idees, ideals, no consignes. Que definim uns horitzons i objectius des d’uns principis clars, forts. Perspectives que comencen avui però ens orienten per a demà.

Amb lideratges que escolten, que catalitzen, que aprenen constantment. Com diu Juantxo López Uralde –una persona tancada en una presó de la nostra Europa per lluitar contra el canvi climàtic- “els polítics parlen, els líders actuen”. Jo no tinc respostes per a tot, però sé qui pot ajudar-me a tenir respostes. Així ho he après aquests anys a Madrid.

Aquesta convicció és el compromís al que personalment em comprometo com a candidat a la Presidència de la Generalitat, com a secretari general d’ICV. Però sobretot em comprometo com a ciutadà.

No puc fer-ho sol, no podem ser només un grup, no podem fer-ho si no és construint alguna cosa més gran que nosaltres sols i per separat.

Perquè aquesta proposta de canvis que plantejo va més enllà d’Iniciativa, va més enllà d’una nova majoria parlamentària que volem que sigui d’esquerres. Va adreçada a molts i moltes que ens acompanyeu i molts i moltes que no han pogut venir.

Va adreçada als treballadors i les treballadores. Als sindicalistes. A la gent que estudia i que batalla per una educació pública i de qualitat. Als ecologistes, que saben que no es pot construir un demà sense tenir en compte el medi ambient.

Però també va adreçada als emprenedors, professionals, a intel•lectuals que estan impulsant els sectors productius de futur, que estan fent més aportacions en termes d’innovació tecnològica de noves energies, de productes i processos productius més eficients, més ecològics i en definitiva més moderns. Ens adrecem a aquells que no ocupen el lloc que els correspon –o no tenen prou pes- en les primeres línies de les organitzacions empresarials ni en els fòrums econòmics, ni a vegades en el món acadèmic, massa copats per persones i per idees lligades a la vella economia.

Va adreçada a les empreses cooperatives i al Tercer Sector, i a qualsevol forma d’economia social arrelada al territori que sigui capaç de comprometre’s amb la creació i manteniment de llocs de treball, especialment si estan lligats als nous camps d’inversió verda.

Podem denunciar públicament l’immobilisme dels vells sectors empresarials i financers i l’obsolescència de la seva carta als reis d’infraestructures, però crec que el que cal fer d’entrada és fer-los arribar el missatge que menys s’esperen: podem començar a fer camí sense ells. I també malgrat ells.

En definitiva, ens cal construir una veritable aliança.

Una aliança contra la por i la prepotència. Que no deixarà en mans dels de sempre les nostres vides, que no es quedarà a casa mentre els de sempre decideixen. Que no aconseguirà que ens resignem.

Una aliança que no fa un pas enrere davant la dreta. Que no s’arronsa quan la dreta es creix, somriu i ens diu que som un parèntesi en la història.

Una aliança que dirà el que ningú més dirà. Que proposarà una agenda que no defensen els poderosos. Que proposarà canvis que cal fer, i que ningú més farà.

Una aliança col•lectiva que ens farà més forts, però també més justos. Dels sectors dels que defensen allò públic per sobre de l’individualisme.

Una aliança solidària entre generacions, entre diferents generacions que lluitem per les mateixes causes. De la generació que va lluitar per nosaltres i de les generacions actuals que lluitem també pels nostres fills i filles.

Una aliança ètica. Una aliança de les idees i les conviccions. Per una política neta, decent. Per donar la batalla de les idees i de les conviccions a Catalunya, al món. Com sempre. Ara i aquí.

Sabem que aquests anys no han estat ni són fàcils. Sabem que aquest govern no sempre l’ha encertat. I que ens hem pogut equivocar en algunes coses. Però també sabem que ningú més que nosaltres posarà tanta passió i que ens posem al servei de tota aquesta gent que no es conforma.

Estic convençut, i ho dic amb tota la modèstia, que perquè en aquests país hi hagi un nou impuls als canvis socials i ecològics necessaris per fer front als reptes necessitem del creixement d’Iniciativa Verds-Esquerra Unida. I un creixement sabent en què ens hem equivocat, però també en allò que l’hem encertat.

Sé que una gran part de la societat no pensa com nosaltres. Això implica humilitat, capacitat de diàleg... Però tinc el convenciment que moltes de les nostres apostes per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten que siguem agosarats.

Venim d’una llarga tradició, Joan Saura ho deia l’altre dia en la Conferència Política Nacional d’ICV. Venim d’una tradició d’homes i de dones que han lluitat per l’emancipació de la humanitat, per aconseguir una societat de dones i d’homes lliures i iguals en un planeta habitable, de la gent del PSUC i de l’ENE. Crec que no hem de perdre de vista què ens mou. Que allò que proposem les polítiques d’esquerres i ecologistes tenen l’objectiu d’una vida millor, més lliure i feliç.

A aquest objectiu penso dedicar els meus esforços. Amb una aliança contra la por i la prepotència, que confronta amb la dreta, que no farà un pas enrere. Una aliança de la gent d’esquerres. Amb un objectiu que hem de construir junts i juntes, més enllà de les eleccions, que supera les fronteres d’ICV. I on ICV no és la finalitat, sinó l’instrument per fer els canvis que Catalunya necessita i que ningú més farà.

Mrs. Robinson

2010-01-11T13:13:00.002+01:00

De lo milloret que ha passat últimament sens dubte! Només podria millorar si ara sortís el marit i digués que es gai i que també es tirava al nenito de 19 anys.

Per ella, per demostrar que no només Il cabaliere es monta farres a cost dels contribuents, perquè segur que la ferrusola hauria volgut buscar-se un manso que la fes arribar als 60 amb pinta de cinquantona, perquè ha animat el debat dels catoliquets que, i mai més ben dit "a diós rogando y con el mazo dando", per Mrs Robinson aquesta cançó:

TRENCANT TÒPICS SOBRE L’IMPOST DE SUCCESSIONS I DONACIONS

2009-12-10T13:12:00.001+01:00

En aquests últims mesos estem veient com la dreta catalana ha emprès una nova lluita política per tal de reduir la pressió fiscal al país, aquesta vegada demanant la reducció o eliminació de l’Impost de Successions i Donacions. Des de Joves d’Esquerra Verda estem radicalment en contra d’aquesta proposta, ja que creiem que per una societat més justa cal un sistema fiscal progressiu, que permeti la redistribució dels recursos i possibiliti les polítiques i serveis públics necessaris per l’Estat del Benestar que reivindiquem. Per tot això, avui creiem que és necessari trencar alguns tòpics que els sectors més conservadors de la nostra societat ens volen fer creure respecte aquest impost.

1. És un impost que discrimina els catalans i catalanes?

L’ISD es va cedir a les Comunitats Autònomes l’any 2001, i és cert que moltes han optat per eliminar‐lo o reduir‐lo fins a nivells mínims. Però aquest no és el cas d’Europa, on la majoria de països segueixen mantenint aquest impost (tot i que sovint no com a impost específic, sinó a través de gravàmens per l’adquisició de patrimoni provinent d’herències i donacions amb l’IRPF).

A més, el fet que Catalunya faci un esforç fiscal superior a altres CCAA ha estat fonamental per arribar a un bon acord de finançament, ja que és un dels criteris marcats per l’Estatut en el nou model de finançament.

2. És un impost obsolet i que s’està eliminant arreu?

Aquest fet és del tot fals. Tot i que en la línia de mínima pressió fiscal d’Espanya, a moltes CA ja no es paga, a l’Europa dels 15 la gran majoria de països mantenen un impost com aquest. És el cas de França, Alemanya, el Regne Unit, Noruega, Dinamarca, Holanda o Àustria, que o bé mantenen un impost específic de successions i donacions, o bé graven aquests concepte amb impostos sobre el patrimoni.

3. És un impost injust?

En primer lloc, cal tenir present que les comunitats autònomes no tenim poder normatiu sobre gaires impostos directes (els únics que poden ser progressius, és a dir, fer pagar més a qui més té). En aquest aspecte, incidim només sobre un tram de l’IRPF i sobre l’Impost de Successions i Donacions.

L’ISD és l’impost amb més capacitat redistributiva. A més, no és un impost que perjudiqui les rendes del treball, ja que grava un patrimoni aconseguit de manera gratuïta, sense cap esforç per part de qui el rep. Això significa que no penalitza el treball sinó que contribueix a reduir els efectes de l’herència en la perpetuació de desigualtats i, per tant, a millorar l’equitat entre els membres d’una mateixa generació.

En termes més concrets, cal destacar que les transmissions de béns menors als 18.000€ estan exemptes de pagament pels familiars directes, i que els menors de 21 anys o les persones amb minusvalidesa només paguen l’impost en herències molt elevades.

Per altra banda, les donacions en vida a fills per adquisició d’habitatge tenen una tributació mínima.

4. És un impost que afecta principalment les rendes mitges i baixes?

Els estudis existents indiquen que el 40% de la recaptació provinent de l’impost de successions prové del tram de renda superior, és a dir, dels que reben més de 400.000€ i corresponen a menys del 2% de les liquidacions presentades.

Aquest fet es demostra veient que dels 900 milions recaptats aproximadament el 2008, el 86’7% va ser pagat per 17.356 persones, és a dir, el 15’75% dels contribuents.

El 58% dels que han de pagar paguen menys de 300 euros de mitjana. Per exemple, una família treballadora, que hereti un pis i una quantia econòmica del compte corrent, posem d’uns 40.000 euros, pagaria únicament uns 2.200 euros d’impost pel total de la transmissió, del pis i dels diners.

5. El Govern d’Entesa no ha fet res per millorar l’impost?

Com ja hem dit, aquest és un impost cedit des del 2001 i la reforma més important s’ha fet en temps dels Governs d’esquerres. Des del 2003 s’han fet reformes parcials per contribuir a l’equitat en les successions. El 2007 es va fer un pas endavant i es va ampliar el límit de reducció per la transmissió de l’habitatge habitual del causant.

6. Cal reduir‐lo per evitar que els ciutadans s’empadronin en altres CCAA?

Les dades de recaptació demostren que els ingressos per l’impost de successions han mantingut una tendència a l’alça. Per tant, aquest impost no ha tingut efectes destacables respecte els empadronament de Catalunya.

En tot cas cal obrir la reflexió sobre una harmonització a nivell estatal i combatre el frau , una qüestió pendent en la política fiscal a Espanya.

D’altra banda, quan parlem de reduir aquest impost hem de valorar que es preveu que el 2009 la Generalitat ingressarà més de 900 milions d’€ en concepte d’ISD que en un moment de caiguda important en la recaptació tributària són un element clau per mantenir la despesa social necessària en temps de crisi.

Amb aquests diners, es poden fer, per exemple, 250 escoles, o 650 escoles bressol, o construir 350 CAP, o mantenir la nòmina de 400 CAP cada any, o pagar la factura del PIRMI de 15 anys. És més del doble del que es dedica al pressupost de cultura i esports. És tot el que es dedica a la despesa per les universitats catalanes al cap de l’any. I representa dues terceres parts del pressupost que es dedica a dependència, complements de pensions, etcètera.

Finalment, s’ha de dir que la proposta de pacte que CiU ofereix a ERC suposa la reducció de facto del 85% dels ingressos. Dels aproximadament 1.000 milions d’euros que es recaptarien aquest any, suposa la reducció en 785 milions.

La inexperiència dels polítics

2009-11-04T14:03:00.003+01:00

Us deixo un artícle que m'ha recomanat un amic que sortia publicat ahir a el Periódico. Prou interessant.

La inexperiència dels polítics

Una entrada precoç en la política sense equipatge professional previ presenta alguns efectes negatius

JOSEP MARIA Vallès*

L’episodi protagonitzat pel fill del president de la República francesa és alliçonador, perquè reprodueix una situació freqüent en la política actual, aquí i en altres països. L’aspecte menys rellevant de l’episodi és, a parer meu, el parentiu presidencial del protagonista. No em sembla lícit desqualificar un polític pel sol fet dels seus antecedents familiars.
El que és representatiu del cas, en canvi, és la trajectòria del personatge: entrada molt precoç en política, limitada formació –per ser benèvols– que no compensa la inexistent experiència en altres camps professionals, progressió veloç en les responsabilitats públiques gràcies a una fidelitat provada a la direcció del partit. Sarkozy júnior es pot haver beneficiat potser de la marca de família. Però no és aquest l’aspecte que m’interessa aquí.

L’important és que un currículum humà i professional tan minso com el del jove polític francès també és habitual en generacions recents de professionals de la política. ¿Aquest és un perfil recomanable per enfrontar-se als reptes socials i polítics de les nostres societats? ¿No seria aconsellable comptar d’entrada amb una preparació tècnica més bona i amb més experiència en les relacions humanes, que resulta d’una pràctica laboral? Hi ha qui és capaç d’aprendre sobre la marxa. Però ni tot s’aprèn d’aquesta manera ni el presumpte aprenentatge s’hauria de fer a costa d’errors que paguen més els ciutadans que qui els ha comès.
Una entrada precoç en política sense equipatge professional previ té altres efectes negatius. Per a qui la fa, perquè potser li agafarà una aguda sensació de vertigen, si de bona fe es planteja abandonar la política i iniciar tardanament el projecte professional que no va tenir. Enfront de la minoria que ha superat aquest vertigen i ha començat una nova vida, són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats.

La gestió del personal polític és avui una tasca gairebé exclusiva d’uns partits que ja no poden donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents. Han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa. Però al que els partits no renuncien –ni tenen per què fer-ho– és al seu paper de gestors de personal. Els correspon seleccionar-lo, preparar-lo i assignar-li tasques institucionals. Si aquesta és la seva funció principal, la ciutadania pot reclamar que l’exerceixin de manera adequada. La impressió general és que no ho fan, salvant les excepcions de rigor. Això explica l’escàs atractiu que ofereix la política per a gent amb condicions per dedicar-s’hi, però que no es presta a seguir l’itinerari marcat pels partits. I explica també la creixent mediocritat dels que el segueixen, amb perfils i estils tan similars que poden ser intercanviables.

No es tracta de mitificar el passat. Però la comparació amb la primera generació política de la transició –en la política espanyola, en la política catalana o en tants ajuntaments del país– no deixa en bon lloc gaires dels seus actuals titulars. ¿Perquè els predecessors tenien més intel·ligència, més integritat o dedicació? No ho crec. Opino que el motiu principal és que una gran part dels que van assumir responsabilitats en aquell moment ho van fer després d’experiències laborals diverses: a l’Administració pública, a l’empresa, als despatxos professionals, a les universitats, als sindicats clandestins, etcètera. Van acumular un bagatge humà d’una certa entitat abans de dedicar-se a la política.

¿Solucions? No tenim la panacea universal. Però hi ha pistes per explorar. La llibertat d’associació impedeix suprimir les joventuts dels partits on –segons em va assenyalar un veterà líder polític– es coven els Sarkozy júnior de tots els colors. Seria difícil fixar una edat mínima per accedir a llocs electius o establir el requisit de pràctica laboral prèvia per a tot candidat. Però sí que és possible facilitar itineraris d’accés externs als del càrtel partidista.

També CAL plantejar sense hipocresia ni complexos la taula remunerativa dels càrrecs i facilitar-ne la sortida mitjançant una indemnització per cessament, de la qual ja disposen els electes municipals. És urgent, a més, consolidar la qualitat dels directius professionals de les administracions públiques i assegurar-ne la continuïtat al marge de l’alternança partidista. S’ha de reforçar el dret a la participació directa dels ciutadans en els processos de decisió i el seu dret efectiu a la informació sobre l’actuació dels responsables públics. Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no ho serà sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la «política de l’antipolítica».

*Catedràtic de Ciència Política de la UAB

No tenir dos dits de front

2009-09-04T11:28:00.003+02:00

Eus aquí la explicació gràfica de perquè TOT s'ha de vendre amb instruccions!

Albino con sarampión (detalle)

2009-08-04T14:30:00.002+02:00

Un blog curiós que he trobat per la xarxa: Nimias Cosas Mínimas

Marx no estaba muerto, estaba de parranda

2008-12-16T13:27:00.003+01:00

Us deixo un artícle que va sortir ahir dilluns 15 de decembre al Periodico. Sort que de tant en tant tenen bons articulistes que fan d'aquest comic diari quelcom més llegible i menys rosa... Andreu Mayayo.

La modernitat de Karl Marx

El 'Manifest comunista' és una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i una guia esplèndida per a la vida

El fantasma del filòsof alemany torna sota la runa de la caiguda neoconservadora de Wall Street

Fa uns quants dies, vaig trobar el meu amic Pere Camps Campos, un dels activistes culturals més incansables que conec, penjant cartells de la nova edició del Festival Barnasants, la nineta dels seus ulls. Aquest any el cartell reprodueix la famosa silueta de Karl Marx amb una llegenda que ha estat extreta de la rumba El muerto vivo: "No estaba muerto, estaba de parranda". ¡Bingo!

En efecte, un fantasma recorre el món des de fa setmanes. És el fantasma de Marx coincidint amb el 190è aniversari del seu naixement (Trèveris, Alemanya, 1818-Londres, 1883). El pensador del segle XIX que ha exercit una influència més directa, deliberada i profunda sobre la humanitat --segons les paraules d'Isaiah Berlin, el pensador liberal més prestigiós del segle XX-- no ha arribat a desaparèixer mai del tot, però ara la seva presència s'ha fet més visible sota la runa de la contrarevolució neoconservadora aixafada per la caiguda del mur de Wall Street.

SI ÉS CERT que en temps de crisi és quan apareixen les millors oportunitats, el retorn de Marx que ens brinden els nous vents de canvi l'hem d'aprofitar per conèixer més bé un personatge i una obra que massa sovint ha estat malinterpretada, fossilitzada i manipulada a conveniència de molts summes sacerdots d'un pensament convertit en santa religió, el marxisme, amb les seves múltiples esglésies: leninisme, estalinisme, trotskisme, maoisme, castrisme...

La primera cosa que s'ha de fer és no perdre el temps en les estupideses que, desgraciadament, moltes generacions es van haver d'empassar tant sí com no. Em refereixo, és clar, als famosos Principios elementales y fundamentales de filosofía, on el malaguanyat Georges Politzer (un heroi de la resistència francesa executat pels nazis) certifica la infal.libilitat científica del marxisme; o bé, a Los conceptos elementales del materialismo histórico, de la sociòloga xilena Martha Harnecker, deixebla predilecta de Louis Althusser.

Tots dos van compartir els seus orígens a l'Acció Catòlica i el dogmatisme estructuralista que els va permetre transitar, sense haver-hi de renunciar, del catolicisme al marxisme. Althusser es va tornar boig i va estrangular la seva dona. Harnecker es va refugiar a Cuba fins que va ressuscitar fa uns anys a Veneçuela com a assessora del president Hugo Chávez.

Deixem-nos, doncs, d'intermediaris i anem directament als seus escrits començant pel començament. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, s'ha de fer cas de la consigna del maig del 68 que instava a no refiar-se de ningú de més de 30 anys. Abans dels 30, Marx va escriure d'una manera diàfana i brillant tot el que després trobarem sepultat i excessivament encotillat en els gruixuts volums d'El capital, tret del primer, que va ser codificat per Friedrich Engels. És a dir, que Marx va rodar les seqüències però Engels va muntar la pel.lícula. Va haver de passar gairebé un segle perquè els Cuadernos de París (1844), coneguts com a Manuscritos económicos y filosóficos, veiessin la llum, i haurien de passar molts anys més perquè aquests textos comencessin a circular amb una certa fluïdesa.

Marshall Berman explica a Aventuras marxistas (2002) les emocions despertades pel descobriment dels Manuscritos... i com li van canviar la vida. Cansat del determinisme econò- mic i la codificació científica del marxisme, el va impressionar trobar en el jove Marx una defensa de la democràcia i de la individualitat. Encara més, en plena lluna de mel, Marx afirmava sense rubor "que l'amor sexual era el més important". Les seves idees eren una glopada d'aire fresc, i el seu estil, enlluernador. Entre l'idealisme filosòfic alemany i la realitat, deia, "hi ha la mateixa relació que hi ha entre la masturbació i l'amor sexual".

SENS DUBTE que si molts dels que van passar per l'onanisme levític dels seminaris marxistes haguessin llegit La ideologia alemanya (1845) no s'avergonyirien del seu passat, ni haurien renegat del seu impuls emancipador, individual i col.lectiu. I haurien après també aquest pensament de Marx i Engels: "El comunisme no és per a nosaltres ni un Estat que s'hagi de crear, ni un ideal sobre el qual s'hagués de reglamentar la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat de coses presents".

A tocar de la trentena, Marx va escriure amb Engels Manifest del Partit Comunista (1848), el llibre més traduït i difós al món després de la Bíblia, del qual es compleix el 160è aniversari. El Manifest... és, paradoxalment, una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i, al mateix temps, una guia esplèndida, plena de passió i d'esperança, per viure en el món modern.

La modernitat, diu el professor Berman, és una experiència vital que comparteixen tots els homes i dones del món. Ser moderns és trobar-nos en un entorn que ens promet aventures, poder, alegria, creixement, transformació de nosaltres i del món i que, al mateix temps, amenaça tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que som. Aquesta és la trista i, a vegades, cruel paradoxa de la nostra vida (individual i col.lectiva). Ser moderns és formar part d'un univers en què, com apuntava Marx, "totes les coses sòlides s'esvaeixen en l'aire".

Les eleccions americanes

2008-11-03T20:08:00.001+01:00

VOTA Señores de Pelaez

2008-10-23T21:08:00.003+02:00

Com tots deveu (heu de) saber, aquest dos són els grans, incomparables, incommensurables... Señores de Pelaez. Resulta que s'han presentat a un concurs que el propi títol diu lo enorme que és: Electro perra. I ara necessiten que totes i tots ens desplacem cap a la pàgina aquí linkada i els votem. Estàn a la columna de la esquerra al 8è lloc, poseu una creueta i més aball cliqueu a "votar". En 10 segons està fet, no els podeu fallar...

ELL NO HO FARIA!

Au, dicho queda.

Artícle d'Arturo Pérez-Reverte

2008-10-21T23:14:00.003+02:00

M'ha arribat això via mail. Realment sembla que treure bilis era la millor opció per al bueno d'Arturo... quedar-se tanta mala llet a dins no podia ser bo!

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros.

Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera.

No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia , la Literatura , la Geografía , el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña.

Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española-. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos».

Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante.

Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luís Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio.

Cuánto más peligro tiene un imbécil, que un malvado.

The economist

2008-10-13T18:44:00.001+02:00

No coment...

Més que un amic, posa la secretaria de juventut a la teva vida!

2008-08-07T21:48:00.003+02:00

Desprès de veure com any rere any la secretaria de joventut donava sense cap tipus de criteri les diferents subvencions, aquest any a Acció Jove vàrem decidir de fer un estudi per veure la dimensió de la tragèdia. I goita tu que surten unes gràfiques la mar de collonudes que demostren que tenir com a amics a la secretaria de joventut surt la mar de bé econòmicament parlant.

Un podria pensar que com que són part de l'administració PÚBLICA i gestionen fons públics (es a dir, els diners de tots i totes), a l'hora de repartir els calerons , no només ho hauries de fer de forma exemplarment transparent, sinó que a més ho haurien de fer amb uns criteris de representativitat si més no prou marcats, però curiosament una vegada més no és així.

Prefereixo que vosaltres mateixos feu les vostres pròpies valoracions al respecte i que us mireu l'estudi que hem publicat. En aquest enllaç ho trobareu tot.

En aquest vídeo podreu veure les declaracions que el Coordinador Nacional d'Acció Jove (Andrés Querol) i el secretari de comunicació i imatge i portaveu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (Manel Garcia Biel) fan al respecte.

Realment, amb un finançament així ja es pot anar de revolucionari...

Ai quin país!

2008-07-28T23:47:00.003+02:00

Jejeje

Canal de videos

2008-07-23T14:41:00.005+02:00

Aquí podeu trobar un dels motius per la meva innactivitat bloggera.

Per tal d'aprofitar els videos i demès cosetes que estem fent, hem creat un canal per tenir-los tots ben recullidets.

La novetat és l'apartat 2ª Assemblea Nacional. Allà trobareu tot un seguit de gent molt i molt maca conidant a assistir a la Assemblea del proper setembre.

Espero que us agradi! Aquí teniu l'enllaç al canal

Festival reivindicatiu per les llibertats sexuals!

2008-06-30T12:31:00.002+02:00

Igualtat i llibertat respecte de les relacions, és el que es vol reclamar des d'aquest festival reivindicatiu de l'orgull GLBT (gai-lesbià-bisexual-transsexual) però obert absolutament a tots. Concebut com a la unió de diversió i proclama de l'igualtat sexual per tothom, el festival reivindica també la celebració de l'Orgull GLBT a Catalunya amb una gran trobada músico-festiva a preus populars.

Organitzat per Joves d'Esquerra Verda, el festival tindrà lloc el dissabte 5 de juliol a partir de les 21 h a la sala KGB (Alegre de Dalt 55, BCN) i fins a la matinada. L'entrada anticipada costa només 3€ (venda a la seu nacional de Joves d?Esquerra Verda (Armengol 2-8 )) i a taquilla 5€.

NO HI PODEU FALTAR!

Més info a: la web del festival, el seu myspace, o bé la web de JEV

La contradicció

2008-03-10T15:50:00.008+01:00

Estic trista, enfadada i molt preocupada. He refet aquesta entrada diverses vegades perquè em devateixo entre la necessitat de tirar merda als socialistes i la necessària autocritica cap a la coalició. Per una banda sento la necessitat de donar les gràcies a en ZP pel vot de la por, per la manipulació, per la llei electoral, per no respectar ni la jornada de reflexió, per fer més forta la dreta, en definitiva per aquesta campanya de merda, mentides i el conte del llop.

Però lo cert és que no seria just, m'ajudaria a treure vilis i a expulsar una miqueta de verí, però no crec que això tingues una funció més enllà de la pròpia autoajuda, l'autoreafirmament i l'autoconsol.

Iniciativa treballa i fa propostes en clau general, els que hi militem, creiem que les nostres propostes realment ajudarien a la societat en general. Jo m'ho crec. El problema és que desprès d'aquestes eleccions el que sembla clar és que qui no s'ho acaba de creure és la societat en general. Estem totalment OUT. Com és possible que ningú s'esperes aquest resultat (i m'hi incloc) si ja ens havien avisat per municipals? On estan tot els superllestos que havien de convencer amb els seus arguments supercoherents i treballats a les masses proletaries?

Per autonòmiques les enquestes reflectien un fet curios que a molts ens animava a seguir treballant al grito de "a por ellos, ohe!". A part de l'elevat percentatge de vot directe, hi havia un percentatge prou important de l'electorat que confesava que no necessitaria tapar-se el nas si votes a ICV. Sospito que aquest sector de la població que ens veia com a "bona gent" ja no el tenim. Sospito que si ara fossin les autonòmiques (i les enquestes van en aquesta línia), la bofetada electoral seguiria i ens tornaria a deixar tremolant. Sospito que ja no som una força tant simpàtica com ho erem ara fa un any i que hem passat a ser d'un color més pròxim al gris que al verd.

Francament em sento una mica descolocada, ahir algu em deia que tocava una temporadeta de llegir molt, escoltar i recolocar-nos en una societat que és evident que ara per ara no hi sabem conectar.

Les altres escletxes evidents i que prenen mides de socavon són el futur de la coalició, la perdua de referent polític estatal (si Gaspi se va, viene PCE...) i el tripartit, més partit que mai des del "macrobofeton" d'ERC d'ahir.

Venen temps diferents, jo no hi era, però diuen que n'hem passat de pitjors. Es tracta de convertir les amenaces (i ara en tenim moltes) en oportunitats. Espero de tot cor que siguem prou hàbils per fer-ho.

Us deixo per acabar amb una reflexió d'en Roger Morales:

Acabem de viure una campanya i unes eleccions on un dels missatges principals per part del PSC-PSOE era: que tota la gent d'esquerres voti al PSOE perquè si no, torna la dreta.Fent un repàs una mica ràpid, i per tant subjecte a errors, dels efectes del vot útil em surt el següent:

ICV-EUiA ha perdut un diputat que va al PP.
IU ha perdut dos diputats que van al PP.
ERC ha perdut 5 diputats que van 3 al PSC, 1 a CiU i un al PP.El resultat, doncs, dóna que, gràcies al vot útil que demanava el PSC i el PSOE, la dreta guanya 5 diputats (+4 PP, +1 CiU) i l'esquerra en perd 5 (-1 ICV-EUiA, -2 IU, -5 ERC, +3 PSC).

Amb aquest panorama, l'única opció estable que té ara el PSOE per a governar és CiU. Aquests són els efectes del vot útil per frenar la dreta.

Valia la pena?

És més econòmica una multa que un funeral

2008-02-22T15:43:00.004+01:00

Ahir, el director del Servei Català de trànsit, Josep Pérez Moya, ens donava una xifra que a molts ens va sonar a victòria:

- Durant el mes de gener del 2008 el nombre d’accidents amb víctimes s’ha reduït un 43,2% a les vies de l’àrea metropolitana de Barcelona en les quals s’ha aplicat la mesura de reducció dels 80 km/h.

- La velocitat mitjana del vehicles s’ha reduït durant totes les franges horàries (també la nocturna).

- En aquest mateix període s’han imposat una mitjana de 684 sancions diàries per incomplir el nou límit de velocitat permès. Per tant només un 0,0008% dels vehicles que han circulat per la zona d’aplicació de la mesura durant el mes de gener han estat sancionats.

- Pel que fa a les retencions, amb l’aplicació de la mesura dels 80 km/h, els primers indicadors del Servei Català de Trànsit mostren una millora de la fluïdesa del trànsit, així com un escurçament de les retencions en longitud i durada en les vies en les quals s’ha limitat la velocitat. Tot i això hauran de passar uns mesos des de l’aplicació de la mesura per poder verificar aquesta tendència.

La pregunta que em feia però era... que dirà demà LA VANGUARDIA? Rectificarà? No donarà la notícia..? I com sempre la realitat supera a la ficció.
La notícia per aquest sorprenent diari era la següent:

El volumen de infracciones en enero duplica la media de las multas realizadas por mes en el 2006.

La reducció de la siniestralitat la tractaven de passada i traient tot el ferro als números o mig manipulant-los. Per la senyoreta Nina Tramullas (la personeta a qui li han donat un títol i firma la notícia) lo fonamental és l’augment de les multes i que no els havien facilitat els números de la recaptació econòmica de les multes en qüestió... Si tant els importa la economia de les famílies que es plantegin la següent : surt més a conte pagar una multa que no un funeral!

Hay que ver la dreta... mon dieu mon dieu!

Recordarem Gregori López Raimundo

2008-02-13T18:02:00.002+01:00

Ahir vaig anar a un d’aquells actes que costa d’oblidar. Polítics, sindicalistes, intel·lectuals, veïns, i molt d’altres, vam recordar ahir al Palau de la Música l'històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, que va morir aquest novembre als noranta-tres anys.

Per no ofendre a en Gregorio, l’acte es va fer extensiu a la resta de militants antifranquistes amb qui va compartir lluita, presó i exili, a totes aquelles persones que van lluitar durant molts anys per la fi del franquisme i per un món més just. Totes aquestes persones ahir van aconseguir omplir el Palau. A ningú se li escapa el simbolisme de fer un homenatge a un pesuquero de tota la vida al local emblema de la burgesia catalana, tota una conquesta!

Va ser un acte memorable, senzill però sobretot molt emotiu. Ahir va parlar gent que, tal com deia la presidenta de dones del 36 Trinidad Gallego, “donen sentit a una vida”.

Pendent queda passar per una llibreria a comprar l’última publicació d’en Gregorio, “Artífexs del canvi”. Fart de que mediàticament es visualitzi la obertura del regim no com una conquesta social sinó com a la voluntat del “sant” Suarez, en Gregorio va decidir fer un recull d’algunes de les accions més importants que van crear un clima social i que van fer impossible que desprès de mort el dictador el regim tingues una continuïtat.

Que no et cobrin la presumpció d'innocència!

2007-12-18T15:30:00.000+01:00

El 22 de desembre es vóta al Congrés la Llei de Propietat intel·lectual. Si estàs en contra del cànon digital és la teva oportunitat per fer pressió als diputats i diputades dels partits polítics perquè votin l'esmena que l'elimina.

En aquest blog que us deixo, podreu enviar la vostra petició als diferents grups parlamentaris perquè es mullin i votin en contra d'un cànon que ens cobra per la presumpció d'innocència.

Mou-te pels teus drets, envia un mail en contra del cànon!

Per la seva banda, la SGAE cita als seus socis en un manifest públic per intentar pressionar a la opinió pública mitjançant una roda de premsa. "The SGAE WAR" is alive!

El manifest no té pèrdua, aquí us l'adjunto perquè pugueu riure una estona:

SOS por la CULTURA y los CREADORES. Si no lo evitamos, el Congreso de los Diputados podría suprimir el derecho de remuneración de COPIA PRIVADA de los autores, artistas productores y editores. El SENADO ya lo ha hecho la pasada semana con los votos del Tripartito catalán y los del PP. Salvemos lo que NOS UNE y lo que nos identifica en el mundo. SALVEMOS EL FUTURO DE NUESTRA CULTURA acudiendo el próximo martes 18 a la rueda de prensa que convocan todos los sectores culturales en la sede de la ACADEMIA DE CINE C/ Zurbano, 3 MADRID A LAS 12.OO HORAS, NO PUEDES FALTAR! PASALO”

Que grande Joan Coscubiela!

2007-12-05T14:17:00.000+01:00

No he sigut mai fan dels idolatratges, però avui farem una excepció. Desprès de molt de temps sense escriure aquí al blog, en Joan Coscubiela m'ha convençut a trencar el silenci.

En Coscu ha penjat avui un artícle que em fa plantejar si bestir-me de "chirlider" i moure els estúpids pompons roses energicament al son de "dame una C, dame una O, dame una S, otra C i una U,... Cooooscu!"

Us deixo el link de l'artícle, es titula "És la independència sindical, estúpids", no té desperdici.

És facil desenvolupar el sentiment de pertinença a les Comissions Obreres amb gent com en Joan Coscubiela.

Que vienen los romanos!!

2007-08-27T12:36:00.001+02:00

Ma de déu... cada dia estem pitjor...

Aixefem el feixisme

2007-02-20T02:02:00.000+01:00

El passat dissabte cinc companys i companyes (quatre de JEV i un de les JC) van ser apalliçats per un grup de 15 nazis quan sortien del local d'ICV a Terrassa.

Si habitualment ja se'm faria difícil ser objectiva i freda davant d'aquest tipus d'esdeveniments, el fet que 4 d'ells siguin amics encara m'ho dificulta més. Així doncs us adjunto el comunicat que estan enviant a totes les entitats i grups polítics.

Aquest dissabte a les 18:00h hi ha convocada una concentració a la plaça de l'Ajuntament de Terrassa, no hi faltis.

GREU AGRESSIÓ FEIXISTA A TERRASSA

El passat dissabte 17 de febrer a les 00:30h aprox. 4 companys i companyes de JEV Terrassa conjuntament amb un membre de Joves Comunistes de Terrassa van patir un atac premeditat per part d’un grup de neonazis.

Els fets van començar a la Rambla d’Egara quan ens dirigíem cap a un bar en les proximitats del local de la nostra organització per a continuar parlant distessament sobre els documents de la propera Assemblea Nacional. En apropar-nos al bar uns neonazis van començar barrar-nos el pas aconseguint que només poguessim baixar la rambla avall i distribuits de forma tal que no poguessim dirigir-nos cap al local d’ICV o a l’ajuntament, en busca de socors. Un cop vam arrivar a la cantonada Rambla-Portal de Sant Roc ens van obligar a dirigir-nos per aquest últim. En aquest punt es van començar a sentir comentaris en què identificaven al Coordinador local de JEV, amenaçant-lo de mort. Acte seguit un totxo va colpejar una companya al peu trencant-se al seu taló, ferint-la, començant l’atac i immobilitzant a la resta dels companys per tal d’agredir a la nostra companya mentres que a l’hora van començar a colpejar brutalment als companys que romanen més greus que van i encara necessiten estar ingressats.

Val a dir que l’agressió fou premeditada i organitzada amb anterioritat ja que els afectats van poder veure i sentir com un dels agressors controlava qualsevol presència policial i inclòs fou qui donà l’avis de retirada davant la imminent arribada de la policia municipal i com el grup es distribuïa per evitar que els agredits puguessin fugir i sol·licitar ajuda. Presumptament els agressors, van estudiar els costums de l’agrupació local i qui en forma part.

El ferit més greu, company de les JC, es troba amb dos costelles trencades, l’envà nasal trencat i tota la cara desfigurada.

Els companys de JEV han sofert lesions de contractura cervical, contusions, molesties en les articulacions i hematomes.

Des de Joves d’Esquerra Verda volem condemnar i solidaritzar-nos amb tots els companys agredits i fer especial menció al company de les JC, el qual ha estat el més afectat, desitjant-li la màxima i ràpida recuperació.

Així doncs, Joves Comunistes i Joves d’Esquerra Verda de Terrassa convoquen una roda de premsa al local de Minyons de Terrassa el proper dimarts 20 i una concentració el dissabte 24 a les 18:00h que es durà a terme de forma completament oberta a tota la ciutadania i societat civil que es vulgui solidaritzar i mostrar la seva repulsa davant aquestes agressions neonazis.

Oh Gran Monstre d'Espagueti Volador!

2006-12-30T17:56:00.000+01:00

Tot buscant per internet he trobat una iniciativa força curiosa a la que us anuncio que personalment m’hi he convertit: el “Pastafarisme”.

A l’Any 2004, el consell d’educació de l’Estat de Kansas (EEUU) va obligar a les escoles que a classe de biologia es dediques el mateix temps a explicar la teoria creacionista (oh my God!) a la de l’evolució (Darwin). Davant d’aquest fet, un senyor llicenciat en física anomenat Bobby Henderson va publicar una carta protestant per aquesta imposició absurda i molt molest per la intenció de vendre/comparar la religió amb fets demostrats científicament. Així va començar aquesta iniciativa, com una resposta a l’absurditat i fent una parodia a la religió demanant formalment que el Pastafarisme (una religió basada en el gran Monstre d’espagueti volador) rebés el mateix tracte a classe que la teoria de l’evolució.

Que defensa el Pastafarisme?

- L’univers va ser creat per un indetectable Monstre d’Espagueti Volador. Totes les suposades evidències que recolzen l’evolució han sigut plantejades intencionadament per aquest ser.

- L’escalfament global, els terratrèmols, els huracans i altres desastres naturals són conseqüència directa del descens de pirates que hi ha des de 1800. Tal com es pot veure en aquest gràfic, existeix una correlació inversa entre la quantitat de pirates i les temperatures mundials

- Bobby Henderson és el profeta d’aquesta primera esglèsia unida del monstre d’espagueti volador (First United Church of the Flying Spaghetti Monster).

- El símbol principal és una creu amb una forquilla per menjar espaguetis.

Codi de conducta:

- El monstre guia invisiblement la conducta de cada ser humà per mitjà dels seus apèndixs tallarinescos.

- Les oracions han d’acabar sempre amb la paraula “RAMÉN” (espagueti en japonès)

- Els pastafaris van vestits de dalt a baix amb robes de pirata

Beneficis de la conversió:

- Els pastafaris tenen una moral laxa, tal com els espaguetis als que adoren.

- Tots els divendres són “festa de guardar”.

- L’escatologia d’aquest religió es basa en la promesa d’una fàbrica d’estrípers (esperem que femenins i masculins) i un volcà de cervesa en el cel.

Segons Brian D. Rabern, professor del departament de filosofia de La universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara es poden presentar diversos arguments ontològics i cosmològics de l’existència del Monstre d’Espagueti Volador:

- Argument ontològic:

Premissa 1: el Monstre d’Espagueti Volador és un ser perfecte

Premissa 2: l’existència és una perfecció.

Conclusió: per tant, el Monstre d’Espagueti Volador existeix

- Argument cosmològic:

Premissa 1: l’existència de tot lo que comença a existir té una causa.

Premissa 2: l’univers va començar a existir.

Conclusió: per tant l’existència de l’univers té una causa

Premissa 3: Com que no existeix cap explicació científica que pugui explicar la causa de l’origen de l’univers aquesta és sobrenatural, és a dir, l’univers va ser creat per un Déu.

Conclusió 2: per tant, ja que existeix l’univers, Déu existeix.

Premissa 4: Déu crea als humans amb la mateixa imatge que si mateix.

Premissa 5: el cervell dels humans sembla un plat d’espaguetis

Conclusió 3: per tant, el Monstre d'Espagueti Volador és l'únic Déu autèntic

Algunes oracions:

Oh Tallarines que están en los cielos gourmet Santificada sea tu harina Venga a nosotros tus nutrientes Hágase su voluntad en la Tierra como en los platos Danos hoy nuestras albóndigas de cada día y perdona nuestras gulas así como nosotros perdonamos a los que no te comen. No nos dejes caer en la tentación (de no alimentarnos de vos) y librarnos del hambre...RAMEN.

Monstruo volador de espaguetis nuestro, que estas en tu volcán de cerveza, santificado sea tu nombre, venga a nosotros tu apéndice tallarinesco, danos hoy nuestra pasta de cada día, perdona nuestras dietas, así como nosotros perdonamos a los indigentes, no nos dejes caer en la tentación de los fideos y libranos del mal…RAMEN!!

I que deu fer ara el Maragall?

2006-11-02T16:23:00.000+01:00

Uns reporters intrèpids l'han trobat amb el nostre Pepe en un conegut parc d'atraccions, les imatges parlen per si soles...

Òbviament, per no ser reconeguts anaven lleugerament disfressats: la dona de l'esquerra és el nostre estimat i mai prou ben valorat honorable president en funcions, el noi gordet de la dreta és l'ex ministre d'indústria, aquest cop més dinàmic de lo que ens té acostumats. Parlaven de les eleccions i dels resultats obtinguts... CLIQUEU

I deu ser que sóc de terennà afectuós, però ahir per la nit estava pensant en missatgets que podríem enviar als diferents candidats per fer palès el nostre suport moral. Per exemple, que li diríem al Mas si li enviéssim un sms? "T'imagines si al final no ets president...." I al Montilla? "Sempre et quedarà Cornellà..." S'accepten aportacions...

Escombrem la dreta el proper 1-N

2006-10-30T13:38:00.000+01:00

Un pesic de música: Víctor Jara

2006-09-12T02:39:00.000+02:00

Seguint el fil de l'entrada anterior, us poso els links de diverses cançons de Víctor Jara, cantautor, músic i director de teatre que fou assessinat per la repressió que va seguir el Cop d'Estat del general Pinochet contra el govern de Salvador Allende. Fou un dels militants més destacats del Partit Comunista de Chile i va arrivar a ser un referent internacional de la cançó protesta.

Ni chica ni limonaa / Plegaria a un labrador / El derecho de vivir en paz / Aquí me quedo

Poc abans de morir va escriure aquest últim testimoni:

SOMOS CINCO MIL
Somos cinco mil
en esta pequeña parte de la
ciudad.
Somos cinco mil
¿Cuántos seremos en total
en las ciudades y en todo el
país?
Solo aquí
diez mil manos siembran
y hacen andar las fabricas.
¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!
Seis de los nuestros se perdieron
en el espacio de las estrellas.
Un muerto, un golpeado como jamás
creí
se podría golpear a un ser
humano.
Los otros cuatro quisieron quitarse todos
los temores
uno saltó al vacío,
otro golpeándose la cabeza contra el
muro,
pero todos con la mirada fija de la
muerte.
¡Qué espanto causa el rostro del
fascismo!
Llevan a cabo sus planes con precisión
artera
Sin importarles nada.
La sangre para ellos son
medallas.
La matanza es acto de heroísmo
¿Es este el mundo que creaste, dios
mio?
¿Para esto tus siete días de asombro y
trabajo?
en estas cuatro murallas solo existe un
número
que no progresa,
que lentamente querrá más muerte.
Pero de pronto me golpea la
conciencia
y veo esta marea sin latido,
pero con el pulso de las máquinas
y los militares mostrando su rostro de
matrona
llena de dulzura.
¿Y Mexico, Cuba y el mundo?
¡Que griten esta ignominia!
Somos diez mil manos menos
que no producen.
¿Cuántos somos en toda la Patria?
La sangre del compañero
Presidente
golpea más fuerte que bombas y
metrallas
Así golpeará nuestro puño
nuevamente
¡Canto que mal me sales
Cuando tengo que cantar espanto!
Espanto como el que vivo
como el que muero, espanto.
De verme entre tanto y tantos
momentos del infinito
en que el silencio y el grito
son las metas de este canto.
Lo que veo nunca vi,
lo que he sentido y que siento
hará brotar el momento...

11 de Setembre

2006-09-12T02:10:00.000+02:00

Un 11 de Setembre de fa 33 anys, un cop d’Estat militar acabava amb la vida de Salvador Allende dins del Palacio de la Moneda, Xile. Tot i el perill evident que corria, “El Presidente” es va negar a abandonar el Palau de Govern.

No voldria que ningú s’ofenguès, però posats a celebrar derrotes, jo avui porto la meva corona de flors a Salvador Allende, un home que va perdre la vida per defençar una societat més digna, més justa i més humana. Un home que revaloritzà la paraula política.

Allende, així com Victor Jara o tants altres que caigueren amb el cop d’Estat, ens fan creure encara 33 anys desprès del seu assassinat que un altre món és possible.

Allende, cartells '71-'73

Santiago de Chile, 11 de septiembre de 1973

7:55 A.M. Radio Corporación

Habla el Presidente de la República desde el Palacio de La Moneda. Informaciones confirmadas señalan que un sector de la marinería habría aislado Valparaíso y que la ciudad estaría ocupada, lo que significa un levantamiento contra el Gobierno, del Gobierno legítimamente constituido, del Gobierno que está amparado por la ley y la voluntad del ciudadano.

En estas circunstancias, llamo a todos los trabajadores. Que ocupen sus puestos de trabajo, que concurran a sus fábricas, que mantengan la calma y serenidad. Hasta este momento en Santiago no se ha producido ningún movimiento extraordinario de tropas y, según me ha informado el jefe de la Guarnición, Santiago estaría acuartelado y normal.

En todo caso yo estoy aquí, en el Palacio de Gobierno, y me quedaré aquí defendiendo al Gobierno que represento por voluntad del pueblo. Lo que deseo, esencialmente, es que los trabajadores estén atentos, vigilantes y que eviten provocaciones. Como primera etapa tenemos que ver la respuesta, que espero sea positiva, de los soldados de la Patria, que han jurado defender el régimen establecido que es la expresión de la voluntad ciudadana, y que cumplirán con la doctrina que prestigió a Chile y le prestigia el profesionalismo de las Fuerzas Armadas. En estas circunstancias, tengo la certeza de que los soldados sabrán cumplir con su obligación. De todas maneras, el pueblo y los trabajadores, fundamentalmente, deben estar movilizados activamente, pero en sus sitios de trabajo, escuchando el llamado que pueda hacerle y las instrucciones que les dé el compañero Presidente de la República.

8:15 A.M.

Trabajadores de Chile:

Les habla el Presidente de la República. Las noticias que tenemos hasta estos instantes nos revelan la existencia de una insurrección de la Marina en la Provincia de Valparaíso. He ordenado que las tropas del Ejército se dirijan a Valparaíso para sofocar este intento golpista. Deben esperar la instrucciones que emanan de la Presidencia. Tengan la seguridad de que el Presidente permanecerá en el Palacio de La Moneda defendiendo el Gobierno de los Trabajadores. Tengan la certeza que haré respetar la voluntad del pueblo que me entregara el mando de la nación hasta el 4 de Noviembre de 1976. Deben permanecer atentos en sus sitios de trabajo a la espera de mis informaciones. Las fuerzas leales respetando el juramento hecho a las autoridades, junto a los trabajadores organizados, aplastarán el golpe fascista que amenaza a la Patria.

8:45 A.M. Video discurs aquí

Compañeros que me escuchan:

La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de Estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971, se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse. Compañeros, permanezcan atentos a las informaciones en sus sitios de trabajo, que el compañero Presidente no abandonará a su pueblo ni su sitio de trabajo. Permaneceré aquí en La Moneda inclusive a costa de mi propia vida.

9:03 A.M. Radio Magallanes

En estos momentos pasan los aviones. Es posible que nos acribillen. Pero que sepan que aquí estamos, por lo menos con nuestro ejemplo, que en este país hay hombres que saben cumplir con la obligación que tienen. Yo lo haré por mandato del pueblo y por mandato conciente de un Presidente que tiene la dignidad del cargo entregado por su pueblo en elecciones libres y democráticas. En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la Patria, los llamo a ustedes para decirles que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil: es posible que nos aplasten. Pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.

Pagaré con mi vida la defensa de los principios que son caros a esta Patria. Caerá un baldón sobre aquellos que han vulnerado sus compromisos, faltando a su palabra... rota la doctrina de las Fuerzas Armadas.

El pueblo debe estar alerta y vigilante. No debe dejarse provocar, ni debe dejarse masacrar, pero también debe defender sus conquistas. Debe defender el derecho a construir con su esfuerzo una vida digna y mejor.

9:10 A.M. Video discurs aquí

Seguramente ésta será la última oportunidad en que pueda dirigirme a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Postales y Radio Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción Que sean ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron: soldados de Chile, comandantes en jefe titulares, el almirante Merino, que se ha autodesignado comandante de la Armada, más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al Gobierno, y que también se ha autodenominado Director General de carabineros. Ante estos hechos sólo me cabe decir a los trabajadores: ¡Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico, pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que hemos entregado a la conciencia digna de miles y miles de chilenos, no podrá ser segada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

Trabajadores de mi Patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la ley, y así lo hizo. En este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes, quiero que aprovechen la lección: el capital foráneo, el imperialismo, unidos a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que les enseñara el general Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la abuela que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la Patria, a los profesionales patriotas que siguieron trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clases para defender también las ventajas de una sociedad capitalista de unos pocos.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha. Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente; en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo lo oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de quienes tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

Seguramente Radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz ya no llegará a ustedes. No importa. La seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

Vidio 1; Vidio 2

Oh quepis, quepis, qué mal me hiciste

2006-09-06T00:49:00.000+02:00

El obrero le dijo al militar progresista: “Buenas intenciones tal vez, pero serás mandón hasta la muerte”. El militar progresista le dijo al blanco nacionalista: “¿Querés que te sea franco? Tu reforma agraria cabe en una maceta”. El blanco nacionalista le dijo al Batllista: “Lo que pasa es que ustedes siempre se olvidan de la gente del Interior”. El batilista le dijo al demócrata cristiano: “Yo escribo dios con minúscula ¿y qué?” El demócrata cristiano le dijo al socialista: “Comprendo que seas ateo, pera jamás te perdonaré que no creas en la propiedad privada”. El socialista le dijo al anarco: “¿No se te ocurrió pensar por qué ustedes no han ganado nunca una revolución?” El anarco le dijo al trosco: “Son un grupúsculo de morondanga”. El trosco le dijo al foquista: “Estás condenado a la derrota porque te desvinculaste de las masas”. El foquista le dijo al bolche: “También ustedes tuvieron delatores”. El bolche le dijo al prochino: “Nosotros nos apoyamos en la clase obrera: ¿también en este nos van a llevar la contra?” Y así sucesivamente. “Apunten ¡fuego!, dijo el gorila acomodándose el quepis, y un camión recogió los cadáveres.

El batllista le dijo al blanco nacionalista: “Y bueno, hay que reconocer que ustedes han tenido a veces una actitud antimperialista que nos faltó a nosotros”. El blanco nacionalista le dijo al socialista: “Quizá a mí me falta tu obsesión por la justicia social”. El socialista le dijo al demócrata cristiano: “Yo creo que nuestras discrepancias acerca del cielo no tienen por qué entorpecer nuestras coincidencias sobre el suelo”. El demócrata cristiano le dijo al anarco: “¿Sabes qué rescato yo de tus tradiciones? Ese metejón que tienen ustedes por la libertad”. El anarco le dijo al prochino: “Pensándolo mejor no está mal que se abran las cien flores”. El prochino le dijo al bolche: “¿Qué te parece si hacemos una excepción y coincidimos en eso de la justicia social?” El bolche 1e dijo al trosco: “Ojalá fuera cierto lo de la revolución permanente”. El trosco le dijo al foquista: “¡Ustedes por lo menos se arriesgan, carajo!” El foquista 1e dijo al militar progresista: “No creo que ustedes, como institución, vayan alguna vez a estar del lado del pueblo. Pero puedo creer en vos como individuo”. El militar progresista le dijo al obrero: “Cuando suene aquello de Trabajadores del mundo uníos, ¿me hacés un lugarcito?” Y así sucesivamente. “Apunten” dijo el gorila acomodándose el quepis. Entonces los soldados le apuntaron a él. Por las dudas no gritó: “¡Fuego!” Se quitó el quepis, lo arrojó a la alcantarilla, y algo desconcertado se retiró a sus cuarteles de invierno.

Mario Benedetti, Con y sin nostalgia, 1977

La Biblioteca de Babel

2006-08-24T20:43:00.000+02:00

No voldria fer un post de burda autoajuda o de falsa intel·lectualitat, però ara em ve de gust convidar-vos a seure un moment amb Borges. Avegades evadir-se de la realitat és profitós per la higiene mental.

La Biblioteca de Babel

El universo (que otros llaman la Biblioteca) se componte de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en el medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores y superiores: interminablemente. La distribución de las galerías es invariable. Veinte anaqueles, a cinco largos anaqueles por lado, cubren todos los lados menos dos; su altura, que es la de los pisos, excede apenas la de un bibliotecario normal. Una de las caras libres da a un angosto zaguán, que desemboca en otra galería, idéntica a la primera y a todas. A izquierda y a derecha del zaguán hay dos gabinetes minúsculos. Uno permite dormir de pie; otro, satisfacer las necesidades finales. Por ahí pasa la escalera espiral, que se abisma y se eleva hacia lo remoto. En el zaguán hay un espejo, que fielmente duplica las apariencias. Los hombres suelen inferir de ese espejo que la Biblioteca no es infinita (si lo fuera realmente ¿a qué esa duplicación ilusoria?); yo prefiero soñar que las superficies bruñidas figuran y prometen el infinito... La luz procede de unas frutas esféricas que llevan el nombre de lámparas. Hay dos en cada hexágono: transversales. La luz que emiten es insuficiente, incesante.

Como todos los hombres de la Biblioteca, he viajado en mi juventud; he peregrinado en busca de un libro, acaso del catálogo de catálogos; ahora que mis ojos casi no pueden descifrar lo que escribo, me preparo a morir a unas pocas leguas del hexágono en que nací. Muerto, no faltarán manos piadosas que me tiren por la baranda; mi sepultura será el aire insondable; mi cuerpo se hundirá largamente y se corromperá y disolverá en el viento engendrado por la caída, que es infinita. Yo afirmo que la Biblioteca es interminable. Los idealistas arguyen que las salas hexagonales son una forma necesaria del espacio absoluto o, por lo menos, de nuestra intuición del espacio. Razonan que es inconcebible una sala triangular o pentagonal. (Los místicos pretenden que el éxtasis les revela una cámara circular con un gran libro circular de lomo continuo, que da toda la vuelta de las paredes; pero su testimonio es sospechoso; sus palabras, oscuras. Ese libro cíclico es Dios.) Básteme, por ahora, repetir el dictamen clásico: La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible.

A cada uno de los muros de cada hexágono corresponden cinco anaqueles; cada anaquel encierra treinta y dos libros de formato uniforme; cada libro es de cuatrocientas diez páginas; cada página, de cuarenta renglones; cada renglón, de unas ochenta letras de color negro. También hay letras en el dorso de cada libro; esas letras no indican o prefiguran lo que dirán las páginas. Sé que esa inconexión, alguna vez, pareció misteriosa. Antes de resumir la solución (cuyo descubrimiento, a pesar de sus trágicas proyecciones, es quizá el hecho capital de la historia) quiero rememorar algunos axiomas.

El primero: La Biblioteca existe ab alterno. De esa verdad cuyo colorario inmediato es la eternidad futura del mundo, ninguna mente razonable puede dudar. El hombre, el imperfecto bibliotecario, puede ser obra del azar o de los demiurgos malévolos; el universo, con su elegante dotación de anaqueles, de tomos enigmáticos, de infatigables escaleras para el viajero y de letrinas para el bibliotecario sentado, sólo puede ser obra de un dios. Para percibir la distancia que hay entre lo divino y lo humano, basta comparar estos rudos símbolos trémulos que mi falible mano garabatea en la tapa de un libro, con las letras orgánicas del interior: puntuales, delicadas, negrísimas, inimitablemente simétricas.

El segundo: El número de símbolos ortográficos es veinticinco. Esa comprobación permitió, hace trescientos años, formular una teoría general de la Biblioteca y resolver satisfactoriamente el problema que ninguna conjetura había descifrado: la naturaleza informe y caótica de casi todos los libros. Uno, que mi padre vio en un hexágono del circuito quince noventa y cuatro, constaba de las letras MCV perversamente repetidas desde el renglón primero hasta el último. Otro (muy consultado en esta zona) es un mero laberinto de letras, pero la página penúltima dice «Oh tiempo tus pirámides». Ya se sabe: por una línea razonable o una recta noticia hay leguas de insensatas cacofonías, de fárragos verbales y de incoherencias. (Yo sé de una región cerril cuyos bibliotecarios repudian la supersticiosa y vana costumbre de buscar sentido en los libros y la equiparan a la de buscarlo en los sueños o en las líneas caóticas de la mano... Admiten que los inventores de la escritura imitaron los veinticinco símbolos naturales, pero sostienen que esa aplicación es casual y que los libros nada significan en sí. Ese dictamen, ya veremos no es del todo falaz.)

Durante mucho tiempo se creyó que esos libros impenetrables correspondían a lenguas pretéritas o remotas. Es verdad que los hombres más antiguos, los primeros bibliotecarios, usaban un lenguaje asaz diferente del que hablamos ahora; es verdad que unas millas a la derecha la lengua es dialectal y que noventa pisos más arriba, es incomprensible. Todo eso, lo repito, es verdad, pero cuatrocientas diez páginas de inalterables MCV no pueden corresponder a ningún idioma, por dialectal o rudimentario que sea. Algunos insinuaron que cada letra podía influir en la subsiguiente y que el valor de MCV en la tercera línea de la página 71 no era el que puede tener la misma serie en otra posición de otra página, pero esa vaga tesis no prosperó. Otros pensaron en criptografías; universalmente esa conjetura ha sido aceptada, aunque no en el sentido en que la formularon sus inventores.

Hace quinientos años, el jefe de un hexágono superior dio con un libro tan confuso como los otros, pero que tenía casi dos hojas de líneas homogéneas. Mostró su hallazgo a un descifrador ambulante, que le dijo que estaban redactadas en portugués; otros le dijeron que en yiddish. Antes de un siglo pudo establecerse el idioma: un dialecto samoyedo-lituano del guaraní, con inflexiones de árabe clásico. También se descifró el contenido: nociones de análisis combinatorio, ilustradas por ejemplos de variaciones con repetición ilimitada. Esos ejemplos permitieron que un bibliotecario de genio descubriera la ley fundamental de la Biblioteca. Este pensador observó que todos los libros, por diversos que sean, constan de elementos iguales: el espacio, el punto, la coma, las veintidós letras del alfabeto. También alegó un hecho que todos los viajeros han confirmado: No hay en la vasta Biblioteca, dos libros idénticos. De esas premisas incontrovertibles dedujo que la Biblioteca es total y que sus anaqueles registran todas las posibles combinaciones de los veintitantos símbolos ortográficos (número, aunque vastísimo, no infinito) o sea todo lo que es dable expresar: en todos los idiomas. Todo: la historia minuciosa del porvenir, las autobiografías de los arcángeles, el catálogo fiel de la Biblioteca, miles y miles de catálogos falsos, la demostración de la falacia de esos catálogos, la demostración de la falacia del catálogo verdadero, el evangelio gnóstico de Basilides, el comentario de ese evangelio, el comentario del comentario de ese evangelio, la relación verídica de tu muerte, la versión de cada libro a todas las lenguas, las interpolaciones de cada libro en todos los libros, el tratado que Beda pudo escribir (y no escribió) sobre la mitología de los sajones, los libros perdidos de Tácito.

Cuando se proclamó que la Biblioteca abarcaba todos los libros, la primera impresión fue de extravagante felicidad. Todos los hombres se sintieron señores de un tesoro intacto y secreto. No había problema personal o mundial cuya elocuente solución no existiera: en algún hexágono. El universo estaba justificado, el universo bruscamente usurpó las dimensiones ilimitadas de la esperanza. En aquel tiempo se habló mucho de las Vindicaciones: libros de apología y de profecía, que para siempre vindicaban los actos de cada hombre del universo y guardaban arcanos prodigiosos para su porvenir. Miles de codiciosos abandonaron el dulce hexágono natal y se lanzaron escaleras arriba, urgidos por el vano propósito de encontrar su Vindicación. Esos peregrinos disputaban en los corredores estrechos, proferían oscuras maldiciones, se estrangulaban en las escaleras divinas, arrojaban los libros engañosos al fondo de los túneles, morían despeñados por los hombres de regiones remotas. Otros se enloquecieron... Las Vindicaciones existen (yo he visto dos que se refieren a personas del porvenir, a personas acaso no imaginarias) pero los buscadores no recordaban que la posibilidad de que un hombre encuentre la suya, o alguna pérfida variación de la suya, es computable en cero.

También se esperó entonces la aclaración de los misterios básicos de la humanidad: el origen de la Biblioteca y del tiempo. Es verosímil que esos graves misterios puedan explicarse en palabras: si no basta el lenguaje de los filósofos, la multiforme Biblioteca habrá producido el idioma inaudito que se requiere y los vocabularios y gramáticas de ese idioma. Hace ya cuatro siglos que los hombres fatigan los hexágonos... Hay buscadores oficiales, inquisidores. Yo los he visto en el desempeño de su función: llegan siempre rendidos; hablan de una escalera sin peldaños que casi los mató; hablan de galerías y de escaleras con el bibliotecario; alguna vez, toman el libro más cercano y lo hojean, en busca de palabras infames. Visiblemente, nadie espera descubrir nada.

A la desaforada esperanza, sucedió, como es natural, una depresión excesiva. La certidumbre de que algún anaquel en algún hexágono encerraba libros preciosos y de que esos libros preciosos eran inaccesibles, pareció casi intolerable. Una secta blasfema sugirió que cesaran las buscas y que todos los hombres barajaran letras y símbolos, hasta construir, mediante un improbable don del azar, esos libros canónicos. Las autoridades se vieron obligadas a promulgar órdenes severas. La secta desapareció, pero en mi niñez he visto hombres viejos que largamente se ocultaban en las letrinas, con unos discos de metal en un cubilete prohibido, y débilmente remedaban el divino desorden.

Otros, inversamente, creyeron que lo primordial era eliminar las obras inútiles. Invadían los hexágonos, exhibían credenciales no siempre falsas, hojeaban con fastidio un volumen y condenaban anaqueles enteros: a su furor higiénico, ascético, se debe la insensata perdición de millones de libros. Su nombre es execrado, pero quienes deploran los «tesoros» que su frenesí destruyó, negligen dos hechos notorios. Uno: la Biblioteca es tan enorme que toda reducción de origen humano resulta infinitesimal. Otro: cada ejemplar es único, irreemplazable, pero (como la Biblioteca es total) hay siempre varios centenares de miles de facsímiles imperfectos: de obras que no difieren sino por una letra o por una coma. Contra la opinión general, me atrevo a suponer que las consecuencias de las depredaciones cometidas por los Purificadores, han sido exageradas por el horror que esos fanáticos provocaron. Los urgía el delirio de conquistar los libros del Hexágono Carmesí: libros de formato menor que los naturales; omnipotentes, ilustrados y mágicos.

También sabemos de otra superstición de aquel tiempo: la del Hombre del Libro. En algún anaquel de algún hexágono (razonaron los hombres) debe existir un libro que sea la cifra y el compendio perfecto de todos los demás: algún bibliotecario lo ha recorrido y es análogo a un dios. En el lenguaje de esta zona persisten aún vestigios del culto de ese funcionario remoto. Muchos peregrinaron en busca de Él. Durante un siglo fatigaron en vano los más diversos rumbos. ¿Cómo localizar el venerado hexágono secreto que lo hospedaba? Alguien propuso un método regresivo: Para localizar el libro A, consultar previamente un libro B que indique el sitio de A; para localizar el libro B, consultar previamente un libro C, y así hasta lo infinito... En aventuras de ésas, he prodigado y consumido mis años. No me parece inverosímil que en algún anaquel del universo haya un libro total; ruego a los dioses ignorados que un hombre - ¡uno solo, aunque sea, hace miles de años! - lo haya examinado y leído. Si el honor y la sabiduría y la felicidad no son para mí, que sean para otros. Que el cielo exista, aunque mi lugar sea el infierno. Que yo sea ultrajado y aniquilado, pero que en un instante, en un ser, Tu enorme Biblioteca se justifique.

Afirman los impíos que el disparate es normal en la Biblioteca y que lo razonable (y aun la humilde y pura coherencia) es una casi milagrosa excepción. Hablan (lo sé) de «la Biblioteca febril, cuyos azarosos volúmenes corren el incesante albur de cambiarse en otros y que todo lo afirman, lo niegan y lo confunden como una divinidad que delira». Esas palabras que no sólo denuncian el desorden sino que lo ejemplifican también, notoriamente prueban su gusto pésimo y su desesperada ignorancia. En efecto, la Biblioteca incluye todas las estructuras verbales, todas las variaciones que permiten los veinticinco símbolos ortográficos, pero no un solo disparate absoluto. Inútil observar que el mejor volumen de los muchos hexágonos que administro se titula «Trueno peinado», y otro «El calambre de yeso» y otro «Axaxaxas mlo». Esas proposiciones, a primera vista incoherentes, sin duda son capaces de una justificación criptográfica o alegórica; esa justificación es verbal y, ex hypothesi, ya figura en la Biblioteca. No puedo combinar unos caracteres dhcmrlchtdj que la divina Biblioteca no haya previsto y que en alguna de sus lenguas secretas no encierren un terrible sentido. Nadie puede articular una sílaba que no esté llena de ternuras y de temores; que no sea en alguno de esos lenguajes el nombre poderoso de un dios. Hablar es incurrir en tautologías. Esta epístola inútil y palabrera ya existe en uno de los treinta volúmenes de los cinco anaqueles de uno de los incontables hexágonos, y también su refutación. (Un número n de lenguajes posibles usa el mismo vocabulario; en algunos, el símbolo biblioteca admite la correcta definición ubicuo y perdurable sistema de galerías hexagonales, pero biblioteca es pan o pirámide o cualquier otra cosa, y las siete palabras que la definen tienen otro valor. Tú, que me lees, ¿estás seguro de entender mi lenguaje?).

La escritura metódica me distrae de la presente condición de los hombres. La certidumbre de que todo está escrito nos anula o nos afantasma. Yo conozco distritos en que los jóvenes se prosternan ante los libros y besan con barbarie las páginas, pero no saben descifrar una sola letra. Las epidemias, las discordias heréticas, las peregrinaciones que inevitablemente degeneran en bandolerismo, han diezmado la población. Creo haber mencionado los suicidios, cada año más frecuentes. Quizá me engañen la vejez y el temor, pero sospecho que la especie humana - la única - está por extinguirse y que la Biblioteca perdurará: iluminada, solitaria, infinita, perfectamente inmóvil, armada de volúmenes preciosos, inútil, incorruptible, secreta.

Acabo de escribir infinita. No he interpolado ese adjetivo por una costumbre retórica; digo que no es ilógico pensar que el mundo es infinito. Quienes lo juzgan limitado, postulan que en lugares remotos los corredores y escaleras y hexágonos pueden inconcebiblemente cesar, lo cual es absurdo. Quienes la imaginan sin límites, olvidan que los tiene el número posible de libros. Yo me atrevo a insinuar esta solución del antiguo problema: La biblioteca es ilimitada y periódica. Si un eterno viajero la atravesara en cualquier dirección, comprobaría al cabo de los siglos que los mismos volúmenes se repiten en el mismo desorden (que, repetido, sería un orden: el Orden). Mi soledad se alegra con esa elegante esperanza.

FIN

J. L. Borges, Ficciones

Pingüins i Catalans...

2006-08-23T21:58:00.000+02:00

Últimament em miro Groenlàndia amb uns altres ulls. M’explico:

La campanya de l’Estatut ens va oferir a tots plegats la possibilitat de veure caspa a tuti plen i d’excitar el sentiment nacionalero a bona part de la societat. Mes de dos mesos escoltant barbaritats per la tele, per la radio, pels diaris i pels carrers. No calia anar a buscar Losantos ni Fragas, els “ismes” estan molt ben instal·lats també aquí, a la Catalunya que alguns veuen taan diferent de la resta de l’Estat, tan oberta i progressista. Personalment vaig arribar a sentir vergonya.

Però per als estómacs resistent, pels qui encara no ens havia sortit una ulcera desprès de tant de pseudo i meta periodisme (sense pretendre ser redundant) i humanisme, encara ens esperava una altra mostra de l’obertura de mires de la nostra bonica nació.

El passat dimecres el diputat Joan Herrera presentava una proposició no de llei que possibilitarà el vot als immigrants amb permís de residència (condicionat per la reciprocitat). Si la reacció de la classe política ha sigut repugnant (tot i que en part previsible), no em queden paraules per descriure certes actituts que he vist ens els últims 3 dies per part de "l’autèntica" ciutadania de Catalunya, la raça ària catalana, pur pedigrí.

Els pingüins em semblen més humans que molts catalans.

Ara resulta que ser ciutadà no conta, tampoc pagar impostos, ni tan sols ens importa que s’hagin remuntat les piràmides de població ni la tendència de recuperació de la seguretat social, no res de tot això és important. El que importa és que no són d’aquí, que no parlen l’idioma de la nació i que per descomptat no tenen el bagatge historico-cultural necessari (imprescindible!) per poder votar, si molts no han vist a la seva vida una urna, com han de tenir criteri!? Com han de tenir la possibilitat d’incidir a la societat en la que viuen però de la que no formen part de la seva historia mil·lenària de victòries, segadors i morenetes. Com han de poder votar si no saben fer pamtumaka! Els deixem viure a casa... però que no toquin res! Encara ho espatllarien...

Ara resulta que el dret a votar ha de ser restringit per una sèrie de valors i criteris... no se on es pensen que viuen tota aquesta gent però sens dubte fa tens que no van per la Mina ni per l’Hospitalet.

Trist, molt trist. Com us deia al principi, veig Groenlàndia amb uns altres ulls...

Un pesic de música

2006-08-18T02:16:00.000+02:00

Tot contestant a la cançoneta que ens ha recomanat l'Andrès al seu Blog, us faig aquesta aportació.

Canten Toquinho i Gilberto Gil, dos dels grans de la Bossanova. Cliqueu aquí

Democràcia grega VS vot dels inmigrants

2006-08-17T14:10:00.000+02:00

Salut a totes i tots!

Desprès d’un estiu de noticies fatalítiques és agradable per fi obrir el diari i trobar una bona notícia.

Quan estava per “Vilnius” anava buscant garitos on venguessin diaris espanish per saber que passava pel món, i em costaria de decidir-me per la portada que més em va impactar, les falles de Galícia obtindrien una bona puntuació.

Avui però, si deixaves un segon de banda Líban, Corea del Nord i Palestina trobaves una bona notícia.

En Joan Herrera no perd el temps, ahir va tancar una proposició no de llei amb el PSOE que promou que els immigrants amb permís de residència puguin votar a les eleccions municipals.

La proposició insta el Govern central a procedir a la negociació i signatura d'acords o convenis amb els països amb major nombre de nacionals residents legals a Espanya i especialment, amb aquells amb els quals l'Estat té relacions històriques, polítiques i culturals més estretes, per tal que els seus ciutadans puguin votar i ser elegits a les eleccions municipals espanyoles.

Tal com deia l’Herrera: “Avui és un gran dia, quan els immigrants puguin votar es posarà fi a la "democràcia amputada”, a la democràcia Grega afegiria jo.

Sempre m’ha resultat surrealista que es consideri als migrants prou responsables per pagar impostos i treballar, però no per tenir el dret a vot.

Ara només espero no haver de veure manifestacions de l’ordre del “Foro de la família” manifestant-se oportunament cada vegada que el govern pren alguna mesura progressista, que últimament no guanyem per antiàcids i xampús anticaspa.

Lola Run to escapade

2006-08-01T17:33:00.000+02:00

Bones vacances a totes i tots,

jo desapareixo 16 dies a visitar mundo civilizado! Cuidin-se molt i ens veiem a la tornada per les contrades de la blogsfera.

Cliqueu, recordeu les vacances...?

PSUC

2006-07-31T18:53:00.000+02:00

Una vegada més sobren les explicacions davant de les il·lustracions de Quino...

- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Como cambia la gente!... antes estaba con el partido

I ja en són 76 a favor de la precarietat

2006-07-28T18:46:00.000+02:00

Ahir 27 de Juliol la precarietat es va sumar 5 gols més al seu marcador particular. La lligueta va compromesa, no es pensin. La LET, Lliga Esportiva pel Treballador (també coneguda com a CCOO) ja ha anunciat que el CP (Club Precarieté) ha sigut en el primer semestre d’any un 43% més efectiu en comparació al mateix interval de temps de l’any anterior. 75 gols vs 53, comença a acostar-se a les contemplacions d’Stalin “una muerte una desgracia, un millon estadistica”, no està gens malament.
Ja saben vostès que dur el seguiment de dita lliga comporta nombroses dificultats logístiques degut a d’innombrable número de partits que juga paral·lelament el Club Precarieté, i es que cal reconèixer que any rere any milloren la plantilla.
El partit d’ahir però, diuen els experts que fou el més memorable en més d’una dècada.
Hi han sectors (minoritaris, es clar) que qüestionen els mitjans empleats pel CP i que posen en voga de nou la famosa frase “el fi justifica els mitjans?”. Pels del Club Precarieté sembla ser que si.
Ahir es van valer d’un mur d’uns 5 metres d’alçada per deixar en fora de joc perpetu a 5 jugadors del CT (Club del Treballador) i a un més que restarà lesionat pel que queda de temporada.

Bé, no voldria amb aquest post frivolitzar una notícia que com a moltes ciutadanes i ciutadans ahir per la tarda em va deixar sense paraules.

5 treballadors del sector de la construcció han mort quan un mur de 5 metres els va caure al damunt. No podia sentir més que ràbia quan escoltava al líder sindical Miguel Peláez confirmant les meves sospites. El Secretari General del sector de la construcció a CCOO assegurava ahir que el mur no estava apuntalat i que les mesures de seguretat laboral d’aquella obra no eren les adequades.

La guinda del pastis és, com no podia ser d’una altra manera, el fet que 3 dels 5 treballadors que ahir van perdre la vida estaven subcontractats.

I penso jo, no li hauria sortit més a conte al bueno del empresario (econòmicament, clar, humanitat i empresaris ja sabem que no sol anar lligat) fer bé els números i calcular els retards ( i per tant pèrdues) que un accident com el d’ahir li podien suposar a la seva bonica obra?
I no li hauria sortit més a conte fer bé els números i invertir en seguretat laboral?
I no li hauria sortit més a conte (repeteixo, econòmicament) contractar als treballadors per així estalviar-se possibles dificultats?

L’accident d’ahir em reafirma amb la meva tesi de que molts empresaris no tenen ni idea d’economia i molt menys de previsió de futur.

Dilluns a les 12:00h concentració i 1 minut de silenci a la plaça St. Jaume. Que no et sigui indiferent.

Juguen les negres

2006-07-28T01:19:00.000+02:00

Algú creia que la conferència de Roma canviaria alguna cosa?

El ministre de justicia d'Israel (si, costa de llegir les dues paraules juntes) Haim Ramón va fer unes declaracions que emocionen a qualsevol. Un cop acabada la conferència va dir:

“Recibimos ayer en la conferencia de Roma la autorización de facto del mundo para continuar la operación, es decir, esta guerra, hasta erradicar la presencia de Hezbolá de Líbano y [lograr] su desarme”.

Segons dita autoritat en justícia, aquest permís li van donar alguns països “con una bendición” i d'altres “apretando los dientes”.

Per respondre-li nomès se m'acut aquest dibuix de Quino:

Lilith:la petjada feminista

2006-07-25T10:20:00.000+02:00

Salut a totes i tots, vaig iniciar l’activitat en el meu blog amb una declaració de principis, fetes les presentacions i veient que no han sorgit discrepàncies amb la meva postura vers el matrimoni entre catòlics (entendiendo silencio cual aceptación), m’agradaria explicar-vos el perquè del títol del meu blog.

Lilith és una figura que s’ha utilitzat pèssimament per molts sectors diferents, la gran desviada per uns, la reina dels vampirs per altres, la serp que enganyà a Eva (mala mala), Satanàs en persona per alguns pobres analfabets, ... mil interpretacions que poden desviar a qui en sent parlar per primer cop. Diu la llegenda que va cometre dos transgressions tan terribles que li van valer la seva expulsió ja no només del Paradís sinó també de l’historia oficial. La seva figura va a la deriva com un fantasma amagant-se pels marges dels llibres i per algun peu de pàgina generós, a l’exili per tota l’eternitat.

M’agradaria per tant retre-li un petit i humil homenatge des de la blogsfera a una dona que mai va existir però que el seu relat virtual (la llegenda) la situa com el primer ser amb vocació revolucionaria, el primer ser amb una embrionària concepció d’esquerres, aquella que es va atrevir a desafiar a “er to poderoso” perquè simplement no ho trobava just, i es que Lilith camarades és una curiosa historia:

Vet aquí que una vegada hi havia un Dió mu mu poderoso que se sentia sol. Havia estat jugant durant 7 dies a un curiós simulador i a la obra resultant li havia posat de nom “planeta Terra”. Però els paisatges, els llacs, les vaques i els pingüins no li satisfeien els seus impulsos de premama. Va ser així com, estimulant la seva vocació d’artista, va agafar una muntanyeta de fang (no feu cara de fàstic que abans la pol·lució no existia i el fang era eco i de debò) i va crear un monyigote anomenat Adam. Però deseguida es va donar conte que no era bo deixar al pobre monyigote sol campant pels prats (la cabra de la legió hauria agraït tant aquesta reflexió!), així que va agafar una altra muntanyeta de fang i va fer el seu segon monyigote: Lilith (“alè” en hebreu).

Amb la feina ja enllestida “er poderoso” es va relaxar, ja havia creat la dualitat de la sexualitat, home i dona. Fent previsió de futur va pensar que les disputes sexistes no arribarien fins a més o menys el segle XIX (es que era d’economia planificada, ell treballava a seeegles vista, ai si ho hagués vist Marx!). Però el bueno de Dios s’equivocava, Lilith no estava per la labor...

Ella no va obeir l’ordre de submissió que se li havia imposat, creia (pobreta...) que era igual que l’home, Adam, i que per tant tenia els mateixos drets. No se sentia ni dèbil ni depenent i intentava gaudir de la vida amb totes les possibilitats que aquesta li brindava (incloent també la sexualitat i l’erotisme).

Lilith, de terennà tolerant i conciliador, tot fent un cafè amb Adam intentà fer uns petits canvis a la seva relació. En aquelles èpoques no existia la supernani (que hauria disfrutat amb Adam) ni consellers matrimonials, així que va optar pel diàleg. El nene però no estava per hòsties i no va acceptar cap de les demandes. No eren temps de Kamasutra i entre altres coses ella havia d’acceptar que a l’hora d’estimar-lo sempre l’havia de mirar des d’avall.

Era evident, doncs, que no hi havia lloc per a dos iguals al “Paradís” i per això, abans de sotmetres i renunciar a si mateixa va deixar marit i creador i abandonà el bonic indret. No se’n va endur ni una fulla de parra (1ª transgressió, i no anar despullada -això sembla que no els molestava- sinó marxar).

Però va fer allò de “pa lo que me queda en el convento me cago dentro”, i abans de marxar va cometre la 2ª transgressió: va pronunciar el nom inefable de Déu. I la constitució del Paradís, amigues i amics com tots sabeu ho prohibeix clarament: Yaveh és el Déu que no es menciona (Clàusula del contracte: si en el nom de la divinitat es concentra tota la força vital d’una comunitat, el fet de pronunciar-lo converteix a aquell qui ho faci en un demiürg capaç d’inventar l’Univers. La capacitat dels sers humans de crear a través del llenguatge els apropa lleugerament a la divinitat, però en el rostre impenetrable de Déu, en el silenci del seu autèntic nom rau el límit).

Així tenim a la nostra amiga Lilith amb una existència inconstitucional fotuda amb un bon embolic, perquè ara té emprenyats a Adam, que va calent, i a Déu perquè l’ha cridat pel mote (uo uo). El càstig “diví” va ser gros: la quasi completa desaparició de Lilith de l’historia. La primera dona és doncs la primera desapareguda. El seu nom va ser esborrat de la Bíblia (llibre de gran rigor històric), només se la menciona abstractament a l’Isaías 34:14.

El final del conte el coneixem tots: “er poderoso”, veient que haver creat a la dona amb el mateix fang (si en som de rastreros) que a l’home li havia causat tants problemes, va fer una segona intentona perquè Adam deixes de menjar-li l’orella (el nene anant calent devia resultar francament pesat i impertinent). I Ell que era una mica gore, li arranca una costelleta a Adam (no li devia fer falta) intentant esborrar qualsevol pretensió d’independència, i amb un altre atac artístic crea el monyigote 3: Eva, una altra dona, una bona dona: submisa i tonta del cul. Així va ser com “er poderoso” va canviar Lilith per Eva, la intel·ligència per l’anormalitat, una poma per la llibertat... Si és que no esta hecha la miel para boca de asnos!

És per tot això que el meu blog porta el seu nom, perquè memòria històrica no és tan sols recordar la República, perquè a les minories marginades i xutades a l'exili sempre els hi he tingut apreci, perquè tenia uns ovaris tal ous d'estruç, i perquè em cau bé, que carai!

Lilith va ser tan temerària que va creure que tenia drets sobre la seva veu, sobre les seves accions, sobre el seu cos, el seu plaer i la seva sexualitat. Va creure que tenia els mateixos drets que els homes i es va aferrar al dret a pronunciar “lo impronunciable”. D’aquesta manera, diuen alguns, va alliberar al món dels límits de la imaginació i del coneixement, posant en escena el costat fosc de la força de la creació.

No, no es la solución
tirarse bajo un tren como la Ana de Tolstoy
ni apurar el arsénico de Madame Bovary
ni aguardar en los paramos de Ávila la visita
del ángel con venablo
antes de liarse el manto a la cabeza
y comenzar a actuar.
Ni concluir las leyes geométricas, contando
las vigas de la celda de castigo
como lo hizo Sor Juana. No es la solución
escribir, mientras llegan las visitas,
en la sala de estar de la familia Austen
ni encerrarse en el ático
de alguna residencia de la Nueva Inglaterra
y soñar, con la Biblia de los Dickinson,
debajo de una almohada de soltera.
Debe haber otro modo que no se llame Safo
ni Mesalina ni Maria Egipciaca
ni Magdalena ni Clemencia Isaura.
Otro modo de ser humano y libre.
Otro modo de ser.
Rosario Castellanos, Meditación en el umbral

A favor del matrimoni entre catòlics

2006-07-18T19:52:00.000+02:00

Salutacions a totes i tots els bloggeros, inauguro aquest blog amb una reivindicació com no podia ser menys, i esque jo estic totalment a favor de permetre el matrimoni entre catòlics, és una qüestió de principis...

"Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo. El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales.

Soy consciente de que muchos comportamientos y rasgos de carácter de las personas católicas, como su actitud casi enfermiza hacia el sexo, pueden parecernos extraños a los demás. Sé que incluso, a veces, podrían esgrimirse argumentos de salubridad pública, como su peligroso y deliberado rechazo a los preservativos. Sé también que muchas de sus costumbres, como la exhibición pública de imágenes de torturados, pueden incomodar a algunos.

Pero esto, además de ser más una imagen mediática que una realidad, no es razón para impedirles el ejercicio del matrimonio. Algunos podrían argumentar que un matrimonio entre católicos no es un matrimonio real, porque para ellos es un ritual y un precepto religioso ante su dios, en lugar de una unión entre dos personas.

También, dado que los hijos fuera del matrimonio están gravemente condenados por la iglesia, algunos podrían considerar que permitir que los católicos se casen incrementará el número de matrimonios por "el qué dirán" o por la simple búsqueda de sexo (prohibido por su religión fuera del matrimonio),incrementando con ello la violencia en el hogar y las familias desestructuradas. Pero hay que recordar que esto no es algo que ocurra sólo en las familias católicas y que, dado que no podemos meternos en la cabeza de los demás, no debemos juzgar sus motivaciones.

Por otro lado, el decir que eso no es matrimonio y que debería ser llamado de otra forma, no es más que una forma un tanto ruin de desviar el debate a cuestiones semánticas que no vienen al caso: Aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia.

Y con esta alusión a la familia paso a otro tema candente del que mi opinión, espero, no resulte demasiado radical: También estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos. Algunos se escandalizarán ante una afirmación de este tipo. Es probable que alguno responda con exclamaciones del tipo de "¿Católicos adoptando hijos? ¡Esos niños podrían hacerse católicos!".
Veo ese tipo de críticas y respondo: Si bien es cierto que los hijos de católicos tienen mucha mayor probabilidad de convertirse a su vez en católicos (al contrario que, por ejemplo, ocurre en la informática o la homosexualidad), ya he argumentado antes que los católicos son personas como los demás. Pese a las opiniones de algunos y a los indicios, no hay pruebas evidentes de que unos padres católicos estén peor preparados para educar a un hijo, ni de que el ambiente religiosamente sesgado de un hogar católico sea una influencia negativa para el niño. Además, los tribunales de adopción juzgan cada caso individualmente, y es precisamente su labor determinar la idoneidad de los padres.

En definitiva, y pese a las opiniones de algunos sectores, creo que debería permitírseles también a los católicos tanto el matrimonio como la adopción. Exactamente igual que a los informáticos y a los homosexuales."