Salut a totes i tots, vaig iniciar l’activitat en el meu blog amb una declaració de principis, fetes les presentacions i veient que no han sorgit discrepàncies amb la meva postura vers el matrimoni entre catòlics (entendiendo silencio cual aceptación), m’agradaria explicar-vos el perquè del títol del meu blog.
Lilith és una figura que s’ha utilitzat pèssimament per molts sectors diferents, la gran desviada per uns, la reina dels vampirs per altres, la serp que enganyà a Eva (mala mala), Satanàs en persona per alguns pobres analfabets, ... mil interpretacions que poden desviar a qui en sent parlar per primer cop. Diu la llegenda que va cometre dos transgressions tan terribles que li van valer la seva expulsió ja no només del Paradís sinó també de l’historia oficial. La seva figura va a la deriva com un fantasma amagant-se pels marges dels llibres i per algun peu de pàgina generós, a l’exili per tota l’eternitat.
M’agradaria per tant retre-li un petit i humil homenatge des de la blogsfera a una dona que mai va existir però que el seu relat virtual (la llegenda) la situa com el primer ser amb vocació revolucionaria, el primer ser amb una embrionària concepció d’esquerres, aquella que es va atrevir a desafiar a “er to poderoso” perquè simplement no ho trobava just, i es que Lilith camarades és una curiosa historia:
Vet aquí que una vegada hi havia un Dió mu mu poderoso que se sentia sol. Havia estat jugant durant 7 dies a un curiós simulador i a la obra resultant li havia posat de nom “planeta Terra”. Però els paisatges, els llacs, les vaques i els pingüins no li satisfeien els seus impulsos de premama. Va ser així com, estimulant la seva vocació d’artista, va agafar una muntanyeta de fang (no feu cara de fàstic que abans la pol·lució no existia i el fang era eco i de debò) i va crear un monyigote anomenat Adam. Però deseguida es va donar conte que no era bo deixar al pobre monyigote sol campant pels prats (la cabra de la legió hauria agraït tant aquesta reflexió!), així que va agafar una altra muntanyeta de fang i va fer el seu segon monyigote: Lilith (“alè” en hebreu).
Amb la feina ja enllestida “er poderoso” es va relaxar, ja havia creat la dualitat de la sexualitat, home i dona. Fent previsió de futur va pensar que les disputes sexistes no arribarien fins a més o menys el segle XIX (es que era d’economia planificada, ell treballava a seeegles vista, ai si ho hagués vist Marx!). Però el bueno de Dios s’equivocava, Lilith no estava per la labor...
Ella no va obeir l’ordre de submissió que se li havia imposat, creia (pobreta...) que era igual que l’home, Adam, i que per tant tenia els mateixos drets. No se sentia ni dèbil ni depenent i intentava gaudir de la vida amb totes les possibilitats que aquesta li brindava (incloent també la sexualitat i l’erotisme).
Lilith, de terennà tolerant i conciliador, tot fent un cafè amb Adam intentà fer uns petits canvis a la seva relació. En aquelles èpoques no existia la supernani (que hauria disfrutat amb Adam) ni consellers matrimonials, així que va optar pel diàleg. El nene però no estava per hòsties i no va acceptar cap de les demandes. No eren temps de Kamasutra i entre altres coses ella havia d’acceptar que a l’hora d’estimar-lo sempre l’havia de mirar des d’avall.
Era evident, doncs, que no hi havia lloc per a dos iguals al “Paradís” i per això, abans de sotmetres i renunciar a si mateixa va deixar marit i creador i abandonà el bonic indret. No se’n va endur ni una fulla de parra (1ª transgressió, i no anar despullada -això sembla que no els molestava- sinó marxar).
Però va fer allò de “pa lo que me queda en el convento me cago dentro”, i abans de marxar va cometre la 2ª transgressió: va pronunciar el nom inefable de Déu. I la constitució del Paradís, amigues i amics com tots sabeu ho prohibeix clarament: Yaveh és el Déu que no es menciona (Clàusula del contracte: si en el nom de la divinitat es concentra tota la força vital d’una comunitat, el fet de pronunciar-lo converteix a aquell qui ho faci en un demiürg capaç d’inventar l’Univers. La capacitat dels sers humans de crear a través del llenguatge els apropa lleugerament a la divinitat, però en el rostre impenetrable de Déu, en el silenci del seu autèntic nom rau el límit).
Així tenim a la nostra amiga Lilith amb una existència inconstitucional fotuda amb un bon embolic, perquè ara té emprenyats a Adam, que va calent, i a Déu perquè l’ha cridat pel mote (uo uo). El càstig “diví” va ser gros: la quasi completa desaparició de Lilith de l’historia. La primera dona és doncs la primera desapareguda. El seu nom va ser esborrat de la Bíblia (llibre de gran rigor històric), només se la menciona abstractament a l’Isaías 34:14.
El final del conte el coneixem tots: “er poderoso”, veient que haver creat a la dona amb el mateix fang (si en som de rastreros) que a l’home li havia causat tants problemes, va fer una segona intentona perquè Adam deixes de menjar-li l’orella (el nene anant calent devia resultar francament pesat i impertinent). I Ell que era una mica gore, li arranca una costelleta a Adam (no li devia fer falta) intentant esborrar qualsevol pretensió d’independència, i amb un altre atac artístic crea el monyigote 3: Eva, una altra dona, una bona dona: submisa i tonta del cul. Així va ser com “er poderoso” va canviar Lilith per Eva, la intel·ligència per l’anormalitat, una poma per la llibertat... Si és que no esta hecha la miel para boca de asnos!
És per tot això que el meu blog porta el seu nom, perquè memòria històrica no és tan sols recordar la República, perquè a les minories marginades i xutades a l'exili sempre els hi he tingut apreci, perquè tenia uns ovaris tal ous d'estruç, i perquè em cau bé, que carai!
Lilith va ser tan temerària que va creure que tenia drets sobre la seva veu, sobre les seves accions, sobre el seu cos, el seu plaer i la seva sexualitat. Va creure que tenia els mateixos drets que els homes i es va aferrar al dret a pronunciar “lo impronunciable”. D’aquesta manera, diuen alguns, va alliberar al món dels límits de la imaginació i del coneixement, posant en escena el costat fosc de la força de la creació.
No, no es la solución
tirarse bajo un tren como la Ana de Tolstoy
ni apurar el arsénico de Madame Bovary
ni aguardar en los paramos de Ávila la visita
del ángel con venablo
antes de liarse el manto a la cabeza
y comenzar a actuar.
Ni concluir las leyes geométricas, contando
las vigas de la celda de castigo
como lo hizo Sor Juana. No es la solución
escribir, mientras llegan las visitas,
en la sala de estar de la familia Austen
ni encerrarse en el ático
de alguna residencia de la Nueva Inglaterra
y soñar, con la Biblia de los Dickinson,
debajo de una almohada de soltera.
Debe haber otro modo que no se llame Safo
ni Mesalina ni Maria Egipciaca
ni Magdalena ni Clemencia Isaura.
Otro modo de ser humano y libre.
Otro modo de ser.
Rosario Castellanos, Meditación en el umbral