La modernitat de Karl Marx
El 'Manifest comunista' és una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i una guia esplèndida per a la vida
El fantasma del filòsof alemany torna sota la runa de la caiguda neoconservadora de Wall Street
Fa uns quants dies, vaig trobar el meu amic Pere Camps Campos, un dels activistes culturals més incansables que conec, penjant cartells de la nova edició del Festival Barnasants, la nineta dels seus ulls. Aquest any el cartell reprodueix la famosa silueta de Karl Marx amb una llegenda que ha estat extreta de la rumba El muerto vivo: "No estaba muerto, estaba de parranda". ¡Bingo!
En efecte, un fantasma recorre el món des de fa setmanes. És el fantasma de Marx coincidint amb el 190è aniversari del seu naixement (Trèveris, Alemanya, 1818-Londres, 1883). El pensador del segle XIX que ha exercit una influència més directa, deliberada i profunda sobre la humanitat --segons les paraules d'Isaiah Berlin, el pensador liberal més prestigiós del segle XX-- no ha arribat a desaparèixer mai del tot, però ara la seva presència s'ha fet més visible sota la runa de la contrarevolució neoconservadora aixafada per la caiguda del mur de Wall Street.
SI ÉS CERT que en temps de crisi és quan apareixen les millors oportunitats, el retorn de Marx que ens brinden els nous vents de canvi l'hem d'aprofitar per conèixer més bé un personatge i una obra que massa sovint ha estat malinterpretada, fossilitzada i manipulada a conveniència de molts summes sacerdots d'un pensament convertit en santa religió, el marxisme, amb les seves múltiples esglésies: leninisme, estalinisme, trotskisme, maoisme, castrisme...
La primera cosa que s'ha de fer és no perdre el temps en les estupideses que, desgraciadament, moltes generacions es van haver d'empassar tant sí com no. Em refereixo, és clar, als famosos Principios elementales y fundamentales de filosofía, on el malaguanyat Georges Politzer (un heroi de la resistència francesa executat pels nazis) certifica la infal.libilitat científica del marxisme; o bé, a Los conceptos elementales del materialismo histórico, de la sociòloga xilena Martha Harnecker, deixebla predilecta de Louis Althusser.
Tots dos van compartir els seus orígens a l'Acció Catòlica i el dogmatisme estructuralista que els va permetre transitar, sense haver-hi de renunciar, del catolicisme al marxisme. Althusser es va tornar boig i va estrangular la seva dona. Harnecker es va refugiar a Cuba fins que va ressuscitar fa uns anys a Veneçuela com a assessora del president Hugo Chávez.
Deixem-nos, doncs, d'intermediaris i anem directament als seus escrits començant pel començament. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, s'ha de fer cas de la consigna del maig del 68 que instava a no refiar-se de ningú de més de 30 anys. Abans dels 30, Marx va escriure d'una manera diàfana i brillant tot el que després trobarem sepultat i excessivament encotillat en els gruixuts volums d'El capital, tret del primer, que va ser codificat per Friedrich Engels. És a dir, que Marx va rodar les seqüències però Engels va muntar la pel.lícula. Va haver de passar gairebé un segle perquè els Cuadernos de París (1844), coneguts com a Manuscritos económicos y filosóficos, veiessin la llum, i haurien de passar molts anys més perquè aquests textos comencessin a circular amb una certa fluïdesa.
Marshall Berman explica a Aventuras marxistas (2002) les emocions despertades pel descobriment dels Manuscritos... i com li van canviar la vida. Cansat del determinisme econò- mic i la codificació científica del marxisme, el va impressionar trobar en el jove Marx una defensa de la democràcia i de la individualitat. Encara més, en plena lluna de mel, Marx afirmava sense rubor "que l'amor sexual era el més important". Les seves idees eren una glopada d'aire fresc, i el seu estil, enlluernador. Entre l'idealisme filosòfic alemany i la realitat, deia, "hi ha la mateixa relació que hi ha entre la masturbació i l'amor sexual".
SENS DUBTE que si molts dels que van passar per l'onanisme levític dels seminaris marxistes haguessin llegit La ideologia alemanya (1845) no s'avergonyirien del seu passat, ni haurien renegat del seu impuls emancipador, individual i col.lectiu. I haurien après també aquest pensament de Marx i Engels: "El comunisme no és per a nosaltres ni un Estat que s'hagi de crear, ni un ideal sobre el qual s'hagués de reglamentar la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat de coses presents".
A tocar de la trentena, Marx va escriure amb Engels Manifest del Partit Comunista (1848), el llibre més traduït i difós al món després de la Bíblia, del qual es compleix el 160è aniversari. El Manifest... és, paradoxalment, una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i, al mateix temps, una guia esplèndida, plena de passió i d'esperança, per viure en el món modern.
La modernitat, diu el professor Berman, és una experiència vital que comparteixen tots els homes i dones del món. Ser moderns és trobar-nos en un entorn que ens promet aventures, poder, alegria, creixement, transformació de nosaltres i del món i que, al mateix temps, amenaça tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que som. Aquesta és la trista i, a vegades, cruel paradoxa de la nostra vida (individual i col.lectiva). Ser moderns és formar part d'un univers en què, com apuntava Marx, "totes les coses sòlides s'esvaeixen en l'aire".
No hay comentarios:
Publicar un comentario