25 de julio de 2006

Lilith:la petjada feminista

Salut a totes i tots, vaig iniciar l’activitat en el meu blog amb una declaració de principis, fetes les presentacions i veient que no han sorgit discrepàncies amb la meva postura vers el matrimoni entre catòlics (entendiendo silencio cual aceptación), m’agradaria explicar-vos el perquè del títol del meu blog.
Lilith és una figura que s’ha utilitzat pèssimament per molts sectors diferents, la gran desviada per uns, la reina dels vampirs per altres, la serp que enganyà a Eva (mala mala), Satanàs en persona per alguns pobres analfabets, ... mil interpretacions que poden desviar a qui en sent parlar per primer cop. Diu la llegenda que va cometre dos transgressions tan terribles que li van valer la seva expulsió ja no només del Paradís sinó també de l’historia oficial. La seva figura va a la deriva com un fantasma amagant-se pels marges dels llibres i per algun peu de pàgina generós, a l’exili per tota l’eternitat.
M’agradaria per tant retre-li un petit i humil homenatge des de la blogsfera a una dona que mai va existir però que el seu relat virtual (la llegenda) la situa com el primer ser amb vocació revolucionaria, el primer ser amb una embrionària concepció d’esquerres, aquella que es va atrevir a desafiar a “er to poderoso” perquè simplement no ho trobava just, i es que Lilith camarades és una curiosa historia:
Vet aquí que una vegada hi havia un Dió mu mu poderoso que se sentia sol. Havia estat jugant durant 7 dies a un curiós simulador i a la obra resultant li havia posat de nom “planeta Terra”. Però els paisatges, els llacs, les vaques i els pingüins no li satisfeien els seus impulsos de premama. Va ser així com, estimulant la seva vocació d’artista, va agafar una muntanyeta de fang (no feu cara de fàstic que abans la pol·lució no existia i el fang era eco i de debò) i va crear un monyigote anomenat Adam. Però deseguida es va donar conte que no era bo deixar al pobre monyigote sol campant pels prats (la cabra de la legió hauria agraït tant aquesta reflexió!), així que va agafar una altra muntanyeta de fang i va fer el seu segon monyigote: Lilith (“alè” en hebreu).
Amb la feina ja enllestida “er poderoso” es va relaxar, ja havia creat la dualitat de la sexualitat, home i dona. Fent previsió de futur va pensar que les disputes sexistes no arribarien fins a més o menys el segle XIX (es que era d’economia planificada, ell treballava a seeegles vista, ai si ho hagués vist Marx!). Però el bueno de Dios s’equivocava, Lilith no estava per la labor...
Ella no va obeir l’ordre de submissió que se li havia imposat, creia (pobreta...) que era igual que l’home, Adam, i que per tant tenia els mateixos drets. No se sentia ni dèbil ni depenent i intentava gaudir de la vida amb totes les possibilitats que aquesta li brindava (incloent també la sexualitat i l’erotisme).
Lilith, de terennà tolerant i conciliador, tot fent un cafè amb Adam intentà fer uns petits canvis a la seva relació. En aquelles èpoques no existia la supernani (que hauria disfrutat amb Adam) ni consellers matrimonials, així que va optar pel diàleg. El nene però no estava per hòsties i no va acceptar cap de les demandes. No eren temps de Kamasutra i entre altres coses ella havia d’acceptar que a l’hora d’estimar-lo sempre l’havia de mirar des d’avall.
Era evident, doncs, que no hi havia lloc per a dos iguals al “Paradís” i per això, abans de sotmetres i renunciar a si mateixa va deixar marit i creador i abandonà el bonic indret. No se’n va endur ni una fulla de parra (1ª transgressió, i no anar despullada -això sembla que no els molestava- sinó marxar).
Però va fer allò de “pa lo que me queda en el convento me cago dentro”, i abans de marxar va cometre la 2ª transgressió: va pronunciar el nom inefable de Déu. I la constitució del Paradís, amigues i amics com tots sabeu ho prohibeix clarament: Yaveh és el Déu que no es menciona (Clàusula del contracte: si en el nom de la divinitat es concentra tota la força vital d’una comunitat, el fet de pronunciar-lo converteix a aquell qui ho faci en un demiürg capaç d’inventar l’Univers. La capacitat dels sers humans de crear a través del llenguatge els apropa lleugerament a la divinitat, però en el rostre impenetrable de Déu, en el silenci del seu autèntic nom rau el límit).
Així tenim a la nostra amiga Lilith amb una existència inconstitucional fotuda amb un bon embolic, perquè ara té emprenyats a Adam, que va calent, i a Déu perquè l’ha cridat pel mote (uo uo). El càstig “diví” va ser gros: la quasi completa desaparició de Lilith de l’historia. La primera dona és doncs la primera desapareguda. El seu nom va ser esborrat de la Bíblia (llibre de gran rigor històric), només se la menciona abstractament a l’Isaías 34:14.
El final del conte el coneixem tots: “er poderoso”, veient que haver creat a la dona amb el mateix fang (si en som de rastreros) que a l’home li havia causat tants problemes, va fer una segona intentona perquè Adam deixes de menjar-li l’orella (el nene anant calent devia resultar francament pesat i impertinent). I Ell que era una mica gore, li arranca una costelleta a Adam (no li devia fer falta) intentant esborrar qualsevol pretensió d’independència, i amb un altre atac artístic crea el monyigote 3: Eva, una altra dona, una bona dona: submisa i tonta del cul. Així va ser com “er poderoso” va canviar Lilith per Eva, la intel·ligència per l’anormalitat, una poma per la llibertat... Si és que no esta hecha la miel para boca de asnos!
És per tot això que el meu blog porta el seu nom, perquè memòria històrica no és tan sols recordar la República, perquè a les minories marginades i xutades a l'exili sempre els hi he tingut apreci, perquè tenia uns ovaris tal ous d'estruç, i perquè em cau bé, que carai!
Lilith va ser tan temerària que va creure que tenia drets sobre la seva veu, sobre les seves accions, sobre el seu cos, el seu plaer i la seva sexualitat. Va creure que tenia els mateixos drets que els homes i es va aferrar al dret a pronunciar “lo impronunciable”. D’aquesta manera, diuen alguns, va alliberar al món dels límits de la imaginació i del coneixement, posant en escena el costat fosc de la força de la creació.
No, no es la solución
tirarse bajo un tren como la Ana de Tolstoy
ni apurar el arsénico de Madame Bovary
ni aguardar en los paramos de Ávila la visita
del ángel con venablo
antes de liarse el manto a la cabeza
y comenzar a actuar.
Ni concluir las leyes geométricas, contando
las vigas de la celda de castigo
como lo hizo Sor Juana. No es la solución
escribir, mientras llegan las visitas,
en la sala de estar de la familia Austen
ni encerrarse en el ático
de alguna residencia de la Nueva Inglaterra
y soñar, con la Biblia de los Dickinson,
debajo de una almohada de soltera.
Debe haber otro modo que no se llame Safo
ni Mesalina ni Maria Egipciaca
ni Magdalena ni Clemencia Isaura.
Otro modo de ser humano y libre.
Otro modo de ser.
Rosario Castellanos, Meditación en el umbral

22 comentarios:

Ramon Armengol dijo...

Plas, plas, plas!!!!

Molt bo tia, m'encanta. Segueix així.

LALO de PELAEZ dijo...

Sólo lo puedo definir en dos palabras IN PRESIONANTE!
Tienes talento tía!!

Por cierto, harto conocimiento del catolicismo me indica una enseñanza a la antigua usanza (no pública). Si és así ahí vayan mis condolencias de también afectado. Si no es así, conocer la religión de la católica España, y de camino Catalunya (q tiene virgen negra), ayuda a entender porque somos como somos.

Run Lola Run dijo...

Gràcies, m'alegro que us agradi ^^

Sobre la meva educació.. nop, mai he estat estat en una privada. El meu curriculum és de lo més normal: escola pública, institut públic, universitat pública,... fins i tot traballo cara al públic.

Anónimo dijo...

Azrael

Talento? A cualquier cosa se le llama talento hoy en día. Claro, claro Lilith la primera feminista, y Caín el primer sindicalista, y Cristo el primer comunista...

Me haceis mucha gracia estos rojillos ateos que para legitimaros os dedicais a hacer interpretaciones anacrónicas y forzadas de las santas escrituras... de las que despueis renegais. Muuuuuy rigurosos, sí.

Run Lola Run dijo...

Iep iep compañero, que esto no es una canción de Ska-p, solo mi modo de interpretar una historia. Rigor historico? No, ninguno, o si més no el que es mereix aquesta llegenda. No parlo pas de la 2a guerra mundial...
I jo no renego de les santes escriptures, si en faig publicitat!

Ramon Armengol dijo...

Voy a pasar del payo este porque no se merece que contestemos.

Lalo, yo fui a los Salesianos de Sabadell. Y estoy orgulloso de dos cosas:

1. Los valores cristianos, que no los del catolicismo.

2. Los Salesianos son curas progres, anda que no molavan los seminaristas. Con sus greñas y su guitarrita que nos acompañavan a todas las excursiones i/o colonias que haciamos.

Joder, eso si que era vida!

Ramon Armengol dijo...

Paff era un drac magic...

Anónimo dijo...

Azrael

En tot cas, i tot i que les meves consideracions siguin indignes de resposta per part de gent amb molta més formació política que la meva, l'ús de llegendes i paràboles per a difondre uns determinats valors i idees em sembla una actitud profundament anti-moderna. En el fons suposa utilitzar les eines de domini de la dreta i-rracional (en sentit literal, no insultant).

És com la gent que defensa les pallassades del Chávez al seu programa de tele com una forma de "comunicar-se amb les clases populars".

En definitiva, pensava que es tractava de convertir-nos en ciutadans no de canviar els txamans de dretes pels gurús d'esquerres.

L'ús de les eines de la dreta per a fer drecera pot ser efectiu a curt termini però suposa perpetuar els instruments de domini/submissió.

Ramon Armengol dijo...

Ser modern es pasar de les llegendes i de la cultura popular? Et pot agradar o no una llegenda, pero en realitat les llegendes no son ni de dretes ni d'esquerres. El que les fa d'una banda o l'altre es com l'expliques o com la interpretes.
Em sembla que Lola l'unic que ha fet es aixó, interpretar l'historia, y a mi m'agrada com ho ha fet.
De vegades es mes facil i mes maco explicar alguna cosa servin-se d'una historia-llegenda-conte.

Thulsa Doom dijo...

Ep... hola... passava per aqui.

Resulta que m'ha fet molta gracia això de "l'ús de llegendes i paràboles per a difondre uns determinats valors i idees em sembla una actitud profundament anti-moderna". Dir-ho de sopetón per trencar el silenci d'un dinar d'empresa empresa em sembla més coherent que no pas dir-ho com a contestació al post de la LolaRennt. La intenció del post (i espero no equivocar-me, Lole'ns) no era sinó la de manifestar obertament la simpatia per un personatje fictici, simpatia que justifica el títol del blog i tal.

El que a mi em sembla de dretes és atribuir intencions (difondre uns determinats valors i idees??) en cap moment manifestades per l'autor, sigui quin sigui el canal pel que viatja el missatge. Clar, podríem dir que entre línies es veu clarament que l'intenció de l'autor/a és la de difondre uns determinats valors i idees, però personalment tanco la persiana a les especulacions quan em queda clar que si l'autor es serveix de personatges ficticis és només a mode d'introducció cachonda del que realment li interesa transmetre'ns: li he posat Lilith al meu blog perque em fa gracia l'historia i em vé de gust explicar-la a la meva manera per riure una estona. Y punto.

Ramon Armengol dijo...

jajajajaja

kom a mola aket "y punto" jajajaja

Ramon Armengol dijo...

totalment dacord alex

MLorena dijo...

a mi me encantaria comentar pero la verdad es que seria hablar por hablar aunque el tema creo que me gusta..pero es que no entiendo el catalán!!!! snifffff
besitoss.... seguiré intentando entender algo ehhh..a lo mejor cuando lea unos veinte post ya mas o menos lo entiendo..

Run Lola Run dijo...

Azrael, aprecio la teva crítica, però tot i que aïlladament hi podria estar dacord, crec que en aquest cas estas fora de context.
De la mateixa manera que no és el mateix ser un populista demagog (com Chavez) que un pedagog, l'ús de deteminades històries, metàfores, analogies, etc no té perquè ser entès de forma sinequanum com a una eina de la dreta.
M'agradaria que m'expliquessis que entens tu per modernitat, perquè a l'actitud de valer-se d'histories per difondre missatges (que no era la meva pretenció) jo no li adjuntaria indiscriminadament l'adjectiu "anti-modern".

Anónimo dijo...

Azrael

En primer lloc crec que és una qüestió d'honestedat rectificar un punt del meu primer comentari: aquell en que qüestionava el talent de lola. Les seves respostes demostren el contrari.

Pel que fa a la qüestió de què entenc per modernitat: als efectes del present debat entenc per modernitat el predomini de la raó front a altres formes de "coneixement" i de construir-se una visió del món (com la mitologia). És des d'aquest punt de vista que considero l'ús de llegendes una actitud anti-moderna (que no té res a veure amb com vas vestit o la música que escoltes, armengol).

De totes maneres Lola, tens raó que es tracta d'una reflexió descontextualitzada. Es tractava de provocar una mica el debat, llàstima que hi hagi hagut més provocació que debat

Ramon Armengol dijo...

La raó es relativa.

Run Lola Run dijo...

Azrael, en un primer moment m’havies semblat un provocador reaccionari altament incendiari, però les teves respostes també m’han fet reconsiderar-te, m’agradaria que et deixessis caure de tant en tant per aquí, segur que ajudaràs a enriquir els debats que es puguin donar en aquest blog.

Pel que fa al present debat, estic relativament d’acord (o en desacord) amb tu. Comparteixo la teva visió de la modernitat, però amb uns matisos. M’explico:

Crec que la filosofia, la política i totes les ciències racionals neixen justament amb el pas del mite al “logos”, amb el pas de les respostes tradicionals i arbitraries a les explicacions lògiques i racionals. Els mites són histories que intenten donar resposta a certes qüestions tot afegint entre línies models d’actuació (una moral). Fins aquí hi podríem estar d’acord, però la lletra petita dels mites és que entre línies també hi podem trobar relats plens d’autoritat (tenen una funció exemplificadora) sense cap justificació. Apel•len als instints i als sentiments per convèncer d’una forma diguem que poc digna.
El logos sorgeix quan un grup de barbuts amb prou temps com per no fer res més que pensar van començar a qüestionar tant les explicacions que donaven els mites, com les pautes de conducta que oferien. Suposo que per aquí ve la teva concepció de modernitat.
Entenc que reprovis la utilització de mites per justificar logos, seria recaure en el mateix error, tornar a Cromagnyon o a l’Edat Mitjana, però trancant una llança a favor del Ramon, tot és relatiu. La forma hi té una importància.
Desgraciadament la societat que ens envolta no es mou ni pensa diguem que d’una forma especialment racional, podríem dir doncs que a algunes persones els falta un eslavó, la transició de mite a logos. I cal anar per passos. Si agafessis un home de l’Edat Mitjana i li parlessis de les teories de Big Bang o de la creació de la terra o bé et tractaria de boig o bé s’hi tornaria ell. Des d’una perspectiva modernitzadora i amb la pretensió d’incidir en el canvi social per una societat més moderna, crec que cal actuar d’una forma pedagògica adequant-se als dèficits de l’altre.

Quan una nena de 7 anys descobreix les contradiccions dels Reis Mags comença a viure una experiència (salvant les distàncies) similar a la dels primers filòsofs. Allò que havia cregut durant tant temps es desfà i cau en un mar ple de dubtes i forats que poc a poc s’aniran omplint (siguem positius) per logos.

Per tant, crec que l’ús de certes histories o llegendes no té perquè ser negatiu o retrograda si bé va acompanyat d’una explicació racional.

andres querol dijo...

Ui què divertit.

D'entrada diré que em trobo una mica a mig camí entre l'Azrael i la Lola. La meva devoció a Kant (tant criticada per la Lola com pel seu amic Anomimus Dislexicus)em porta a sentir una certa simpatia per les postures de l'Azrael.

Problema: m'encanten els contes i les llegendes. Els considero un sistema vàlid per la transmissió de valors i coneixements així com per a provocar reflexions. En tot cas les valoro en funció de quins valors i quins coneixements fomenten.

En tot cas difereixo de la Lola en quant a la seva visió jeràrquica en quant a fonts de coneixements: els racionals i les d'aquells a qui els "hi falta un eslavó". Em sembla profundament elitista. Jo, com Fabrizio, em considero en aquest pun deixeble de Paulo Freire: no hi ha una divisió entre els que saben i els que no, sinó una jerarquia fictícia entre diferents formes de coneixement: l'acadèmica i la vivencial (per dir-ho de marea entenedora).

Aquells a qui "els hi falta un eslavó" tenen unes fonts de coneixement que no s'han de menysprear sinó que s'han de posar en contacte amb la resta per a produir intercanvis que generin noves i més complertes reflexions.

Com diu el Saramago: "la persona més ignorant que he conegut era catedràtic, i la més sàvia no sabia llegir".

Ramon, tot és relatiu? la raó és relativa? Ai, ai, ai, que em sembla que la postmodernitat t'ha contagiat.

Lola: al setembre. Ramon: a un camp de reeducació per el treball. Azrael: una cura d'humiltat. El Fabrizio i jo una setmana al Copacabana.

Aquests són els consells del Dr. Kerol (amb "K" de Kant i de Kaos, segons el dia)

Anónimo dijo...

Azrael

Amb permís del Dr Kerol que sembla tenir la necessitat de tancar tots els debats amb la seva mediació pedagògica que ningú no ha reclamat.

Comparteixo força la reflexió de la Lola respecte la transició del mite al logos i del fet que aquesta transició no s'ha produit en totes les classes socials d'igual manera. De fet es un element important en clau de relacions de domini.

En canvi no comparteixo la visió del Querol (perdó, Dr Kerol) respecte les "diferents fonts de coneixement". Evidentment, la vivència és una font de coneixement molt respectable i útil, segurament la principal que tots tenim. Però és la racionalització de la vivència el que ens permet trascendir el coneixement directe i fer categories, hipòtesis, previsions de futur, etc.

Dir que aquesta capacitat la té una minoria, però que a la majoria ja li està bé no tenir-la, i que de tant en tant quedin per xerrar, em sembla legitimar des de la visió del "bon salvatge" les actuals relacions de domini, d'altra banda cada cop més basades en l'accès al coneixement. Intentar vendre això com una actitud d'esquerres i criticar a aquells que "menyspreuen" el coneixement vivencial, és la mateixa actitud dels que pensaven que no era necessària l'alfabetització universal, perquè els analfabets ja tenien els seus propis sistemes d'instrucció en "l'escola de la vida".

Condescendència classista, tot plegat.

Run Lola Run dijo...

Dr. Kerol, amb tot el respecte que una humil profana del coneixement li pot dirigir, trobo curios que parli de l'importància de la pedagogia i que en canvi adopti una actitut prepotent i despreciativa cap als altres amb la que nomès aconsegueix tancar debats i crear un sentiment d'inferioritat a aquells qui t'escolten, fet que va clarament en depriment del valor de la igualtat que vosté tant defença i de l'aprenentatge dels pobres profans com jo.

Dit això, una aclaració. La frase "els hi falta un eslavó" està clarament fora de lloc, no pretenia despreciar en cap moment cap tipus de persona ni coneixement, l'experiència vivencial és fundamental, he intentat explicar-me d'un forma molt desafortunada, ta clar.

El que pretenia dir d'una forma diplomàtica és que em resulta evident que les capacitats i els coneixements de les diferents persones són molt variants, i per tant els mètodes d'aprenentatge que s'han d'utilitzar han de ser adecuats i en funció de les capacitats de la persona. Els contes, històries i llegendes em semblen una bona manera d'acostar i d'introduir certs conceptes a determinades persones o col·lectius que si els llegissis un manual del que fos no entendrien res. Elitista? no se, jo ho trobo realista.

andres querol dijo...

ja ja ja...

D'acord, tots dos teniu raó.

Benvolguda Lola, crec que en una entrada anterior ja havia quedat clar qui era el padawan i qui la mestre jedi... El que passa és que volia fer una comprovació. Ja saps, agafes dues persones diferents (i sovint oposades) els hi dones un mateix tracte i veus com reacciona cada una.

Perdó, per actuar sense el teu consentiment, però he pensat que sent una èsser anònim no t'importaria massa.

Que tinguis molt bones vacances, vagis on vagis, i a veure si li fas una miqueta de cas a la tomaquera, que s'ho val.

Anónimo dijo...

imparato molto