4 de noviembre de 2009

La inexperiència dels polítics


Us deixo un artícle que m'ha recomanat un amic que sortia publicat ahir a el Periódico. Prou interessant.

La inexperiència dels polítics

Una entrada precoç en la política sense equipatge professional previ presenta alguns efectes negatius

JOSEP MARIA Vallès*

L’episodi protagonitzat pel fill del president de la República francesa és alliçonador, perquè reprodueix una situació freqüent en la política actual, aquí i en altres països. L’aspecte menys rellevant de l’episodi és, a parer meu, el parentiu presidencial del protagonista. No em sembla lícit desqualificar un polític pel sol fet dels seus antecedents familiars.
El que és representatiu del cas, en canvi, és la trajectòria del personatge: entrada molt precoç en política, limitada formació –per ser benèvols– que no compensa la inexistent experiència en altres camps professionals, progressió veloç en les responsabilitats públiques gràcies a una fidelitat provada a la direcció del partit. Sarkozy júnior es pot haver beneficiat potser de la marca de família. Però no és aquest l’aspecte que m’interessa aquí.

L’important és que un currículum humà i professional tan minso com el del jove polític francès també és habitual en generacions recents de professionals de la política. ¿Aquest és un perfil recomanable per enfrontar-se als reptes socials i polítics de les nostres societats? ¿No seria aconsellable comptar d’entrada amb una preparació tècnica més bona i amb més experiència en les relacions humanes, que resulta d’una pràctica laboral? Hi ha qui és capaç d’aprendre sobre la marxa. Però ni tot s’aprèn d’aquesta manera ni el presumpte aprenentatge s’hauria de fer a costa d’errors que paguen més els ciutadans que qui els ha comès.
Una entrada precoç en política sense equipatge professional previ té altres efectes negatius. Per a qui la fa, perquè potser li agafarà una aguda sensació de vertigen, si de bona fe es planteja abandonar la política i iniciar tardanament el projecte professional que no va tenir. Enfront de la minoria que ha superat aquest vertigen i ha començat una nova vida, són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats.

La gestió del personal polític és avui una tasca gairebé exclusiva d’uns partits que ja no poden donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents. Han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa. Però al que els partits no renuncien –ni tenen per què fer-ho– és al seu paper de gestors de personal. Els correspon seleccionar-lo, preparar-lo i assignar-li tasques institucionals. Si aquesta és la seva funció principal, la ciutadania pot reclamar que l’exerceixin de manera adequada. La impressió general és que no ho fan, salvant les excepcions de rigor. Això explica l’escàs atractiu que ofereix la política per a gent amb condicions per dedicar-s’hi, però que no es presta a seguir l’itinerari marcat pels partits. I explica també la creixent mediocritat dels que el segueixen, amb perfils i estils tan similars que poden ser intercanviables.


No es tracta de mitificar el passat. Però la comparació amb la primera generació política de la transició –en la política espanyola, en la política catalana o en tants ajuntaments del país– no deixa en bon lloc gaires dels seus actuals titulars. ¿Perquè els predecessors tenien més intel·ligència, més integritat o dedicació? No ho crec. Opino que el motiu principal és que una gran part dels que van assumir responsabilitats en aquell moment ho van fer després d’experiències laborals diverses: a l’Administració pública, a l’empresa, als despatxos professionals, a les universitats, als sindicats clandestins, etcètera. Van acumular un bagatge humà d’una certa entitat abans de dedicar-se a la política.

¿Solucions? No tenim la panacea universal. Però hi ha pistes per explorar. La llibertat d’associació impedeix suprimir les joventuts dels partits on –segons em va assenyalar un veterà líder polític– es coven els Sarkozy júnior de tots els colors. Seria difícil fixar una edat mínima per accedir a llocs electius o establir el requisit de pràctica laboral prèvia per a tot candidat. Però sí que és possible facilitar itineraris d’accés externs als del càrtel partidista.

També CAL plantejar sense hipocresia ni complexos la taula remunerativa dels càrrecs i facilitar-ne la sortida mitjançant una indemnització per cessament, de la qual ja disposen els electes municipals. És urgent, a més, consolidar la qualitat dels directius professionals de les administracions públiques i assegurar-ne la continuïtat al marge de l’alternança partidista. S’ha de reforçar el dret a la participació directa dels ciutadans en els processos de decisió i el seu dret efectiu a la informació sobre l’actuació dels responsables públics. Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no ho serà sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la «política de l’antipolítica».


*Catedràtic de Ciència Política de la UAB

29 de octubre de 2009

Per sectari, arbitrari i clientelar Villalbí dimissió



El passat 14 d’Octubre, Acció Jove- Joves de CCOO de Catalunya vàrem presentat per segon any consecutiu un informe sobre el finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Jovenut de la Generalitat de Catalunya.

Els resultats de l’informe mostraven que, malgrat l’any passat ja es denunciava l’arbitrarietat i la manca de transparència en l’assignació d’aquests fons públics, no s’ha corregit aquesta situació.

En paraules del secretari General de CCOO de Catalunya “Les subvencions que atorga la Generalitat de Catalunya no poden servir per subvencionar organitzacions sinó per finançar activitats que tenen un interès social pel país.”

L’opacitat del finançament públic és un caldo de cultiu per l’arbitrarietat dels poders públics i erosiona la democràcia al nostre país. Ja està bé l'us que alguns polítics fan dels calers de tots plegats!

Us deixo un link on podreu veure la notícia a el Pais . És una tonteria, però no surto cada dia fent declaracions a un diari i mira, tot i que sigui poc menys d'una frase, em fa il·lusió :)

4 de septiembre de 2009

No tenir dos dits de front

Eus aquí la explicació gràfica de perquè TOT s'ha de vendre amb instruccions!

4 de agosto de 2009

Albino con sarampión (detalle)



Un blog curiós que he trobat per la xarxa: Nimias Cosas Mínimas

16 de diciembre de 2008

Marx no estaba muerto, estaba de parranda

Us deixo un artícle que va sortir ahir dilluns 15 de decembre al Periodico. Sort que de tant en tant tenen bons articulistes que fan d'aquest comic diari quelcom més llegible i menys rosa... Andreu Mayayo.

La modernitat de Karl Marx

El 'Manifest comunista' és una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i una guia esplèndida per a la vida

El fantasma del filòsof alemany torna sota la runa de la caiguda neoconservadora de Wall Street

Fa uns quants dies, vaig trobar el meu amic Pere Camps Campos, un dels activistes culturals més incansables que conec, penjant cartells de la nova edició del Festival Barnasants, la nineta dels seus ulls. Aquest any el cartell reprodueix la famosa silueta de Karl Marx amb una llegenda que ha estat extreta de la rumba El muerto vivo: "No estaba muerto, estaba de parranda". ¡Bingo!


En efecte, un fantasma recorre el món des de fa setmanes. És el fantasma de Marx coincidint amb el 190è aniversari del seu naixement (Trèveris, Alemanya, 1818-Londres, 1883). El pensador del segle XIX que ha exercit una influència més directa, deliberada i profunda sobre la humanitat --segons les paraules d'Isaiah Berlin, el pensador liberal més prestigiós del segle XX-- no ha arribat a desaparèixer mai del tot, però ara la seva presència s'ha fet més visible sota la runa de la contrarevolució neoconservadora aixafada per la caiguda del mur de Wall Street.

SI ÉS CERT que en temps de crisi és quan apareixen les millors oportunitats, el retorn de Marx que ens brinden els nous vents de canvi l'hem d'aprofitar per conèixer més bé un personatge i una obra que massa sovint ha estat malinterpretada, fossilitzada i manipulada a conveniència de molts summes sacerdots d'un pensament convertit en santa religió, el marxisme, amb les seves múltiples esglésies: leninisme, estalinisme, trotskisme, maoisme, castrisme...


La primera cosa que s'ha de fer és no perdre el temps en les estupideses que, desgraciadament, moltes generacions es van haver d'empassar tant sí com no. Em refereixo, és clar, als famosos Principios elementales y fundamentales de filosofía, on el malaguanyat Georges Politzer (un heroi de la resistència francesa executat pels nazis) certifica la infal.libilitat científica del marxisme; o bé, a Los conceptos elementales del materialismo histórico, de la sociòloga xilena Martha Harnecker, deixebla predilecta de Louis Althusser.


Tots dos van compartir els seus orígens a l'Acció Catòlica i el dogmatisme estructuralista que els va permetre transitar, sense haver-hi de renunciar, del catolicisme al marxisme. Althusser es va tornar boig i va estrangular la seva dona. Harnecker es va refugiar a Cuba fins que va ressuscitar fa uns anys a Veneçuela com a assessora del president Hugo Chávez.


Deixem-nos, doncs, d'intermediaris i anem directament als seus escrits començant pel començament. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, s'ha de fer cas de la consigna del maig del 68 que instava a no refiar-se de ningú de més de 30 anys. Abans dels 30, Marx va escriure d'una manera diàfana i brillant tot el que després trobarem sepultat i excessivament encotillat en els gruixuts volums d'El capital, tret del primer, que va ser codificat per Friedrich Engels. És a dir, que Marx va rodar les seqüències però Engels va muntar la pel.lícula. Va haver de passar gairebé un segle perquè els Cuadernos de París (1844), coneguts com a Manuscritos económicos y filosóficos, veiessin la llum, i haurien de passar molts anys més perquè aquests textos comencessin a circular amb una certa fluïdesa.


Marshall Berman explica a Aventuras marxistas (2002) les emocions despertades pel descobriment dels Manuscritos... i com li van canviar la vida. Cansat del determinisme econò- mic i la codificació científica del marxisme, el va impressionar trobar en el jove Marx una defensa de la democràcia i de la individualitat. Encara més, en plena lluna de mel, Marx afirmava sense rubor "que l'amor sexual era el més important". Les seves idees eren una glopada d'aire fresc, i el seu estil, enlluernador. Entre l'idealisme filosòfic alemany i la realitat, deia, "hi ha la mateixa relació que hi ha entre la masturbació i l'amor sexual".


SENS DUBTE que si molts dels que van passar per l'onanisme levític dels seminaris marxistes haguessin llegit La ideologia alemanya (1845) no s'avergonyirien del seu passat, ni haurien renegat del seu impuls emancipador, individual i col.lectiu. I haurien après també aquest pensament de Marx i Engels: "El comunisme no és per a nosaltres ni un Estat que s'hagi de crear, ni un ideal sobre el qual s'hagués de reglamentar la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l'estat de coses presents".


A tocar de la trentena, Marx va escriure amb Engels Manifest del Partit Comunista (1848), el llibre més traduït i difós al món després de la Bíblia, del qual es compleix el 160è aniversari. El Manifest... és, paradoxalment, una lloança admirable de la capacitat revolucionària de la burgesia i, al mateix temps, una guia esplèndida, plena de passió i d'esperança, per viure en el món modern.


La modernitat, diu el professor Berman, és una experiència vital que comparteixen tots els homes i dones del món. Ser moderns és trobar-nos en un entorn que ens promet aventures, poder, alegria, creixement, transformació de nosaltres i del món i que, al mateix temps, amenaça tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que som. Aquesta és la trista i, a vegades, cruel paradoxa de la nostra vida (individual i col.lectiva). Ser moderns és formar part d'un univers en què, com apuntava Marx, "totes les coses sòlides s'esvaeixen en l'aire".

3 de noviembre de 2008

Les eleccions americanes

23 de octubre de 2008

VOTA Señores de Pelaez


Com tots deveu (heu de) saber, aquest dos són els grans, incomparables, incommensurables... Señores de Pelaez. Resulta que s'han presentat a un concurs que el propi títol diu lo enorme que és: Electro perra. I ara necessiten que totes i tots ens desplacem cap a la pàgina aquí linkada i els votem. Estàn a la columna de la esquerra al 8è lloc, poseu una creueta i més aball cliqueu a "votar". En 10 segons està fet, no els podeu fallar...

ELL NO HO FARIA!

Au, dicho queda.

21 de octubre de 2008

Artícle d'Arturo Pérez-Reverte


M'ha arribat això via mail. Realment sembla que treure bilis era la millor opció per al bueno d'Arturo... quedar-se tanta mala llet a dins no podia ser bo!

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros.

Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera.

No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia , la Literatura , la Geografía , el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña.

Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española-. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos».

Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante.

Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luís Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio.

Cuánto más peligro tiene un imbécil, que un malvado.

13 de octubre de 2008

The economist

No coment...

7 de agosto de 2008

Més que un amic, posa la secretaria de juventut a la teva vida!

Desprès de veure com any rere any la secretaria de joventut donava sense cap tipus de criteri les diferents subvencions, aquest any a Acció Jove vàrem decidir de fer un estudi per veure la dimensió de la tragèdia. I goita tu que surten unes gràfiques la mar de collonudes que demostren que tenir com a amics a la secretaria de joventut surt la mar de bé econòmicament parlant.

Un podria pensar que com que són part de l'administració PÚBLICA i gestionen fons públics (es a dir, els diners de tots i totes), a l'hora de repartir els calerons , no només ho hauries de fer de forma exemplarment transparent, sinó que a més ho haurien de fer amb uns criteris de representativitat si més no prou marcats, però curiosament una vegada més no és així.

Prefereixo que vosaltres mateixos feu les vostres pròpies valoracions al respecte i que us mireu l'estudi que hem publicat. En aquest enllaç ho trobareu tot.



En aquest vídeo podreu veure les declaracions que el Coordinador Nacional d'Acció Jove (Andrés Querol) i el secretari de comunicació i imatge i portaveu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (Manel Garcia Biel) fan al respecte.

Realment, amb un finançament així ja es pot anar de revolucionari...