Us deixo un artícle que m'ha recomanat un amic que sortia publicat ahir a el Periódico. Prou interessant.
La inexperiència dels polítics
Una entrada precoç en la política sense equipatge professional previ presenta alguns efectes negatius
JOSEP MARIA Vallès*
L’episodi protagonitzat pel fill del president de la República francesa és alliçonador, perquè reprodueix una situació freqüent en la política actual, aquí i en altres països. L’aspecte menys rellevant de l’episodi és, a parer meu, el parentiu presidencial del protagonista. No em sembla lícit desqualificar un polític pel sol fet dels seus antecedents familiars.
El que és representatiu del cas, en canvi, és la trajectòria del personatge: entrada molt precoç en política, limitada formació –per ser benèvols– que no compensa la inexistent experiència en altres camps professionals, progressió veloç en les responsabilitats públiques gràcies a una fidelitat provada a la direcció del partit. Sarkozy júnior es pot haver beneficiat potser de la marca de família. Però no és aquest l’aspecte que m’interessa aquí.
L’important és que un currículum humà i professional tan minso com el del jove polític francès també és habitual en generacions recents de professionals de la política. ¿Aquest és un perfil recomanable per enfrontar-se als reptes socials i polítics de les nostres societats? ¿No seria aconsellable comptar d’entrada amb una preparació tècnica més bona i amb més experiència en les relacions humanes, que resulta d’una pràctica laboral? Hi ha qui és capaç d’aprendre sobre la marxa. Però ni tot s’aprèn d’aquesta manera ni el presumpte aprenentatge s’hauria de fer a costa d’errors que paguen més els ciutadans que qui els ha comès.
Una entrada precoç en política sense equipatge professional previ té altres efectes negatius. Per a qui la fa, perquè potser li agafarà una aguda sensació de vertigen, si de bona fe es planteja abandonar la política i iniciar tardanament el projecte professional que no va tenir. Enfront de la minoria que ha superat aquest vertigen i ha començat una nova vida, són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats.
La gestió del personal polític és avui una tasca gairebé exclusiva d’uns partits que ja no poden donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents. Han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa. Però al que els partits no renuncien –ni tenen per què fer-ho– és al seu paper de gestors de personal. Els correspon seleccionar-lo, preparar-lo i assignar-li tasques institucionals. Si aquesta és la seva funció principal, la ciutadania pot reclamar que l’exerceixin de manera adequada. La impressió general és que no ho fan, salvant les excepcions de rigor. Això explica l’escàs atractiu que ofereix la política per a gent amb condicions per dedicar-s’hi, però que no es presta a seguir l’itinerari marcat pels partits. I explica també la creixent mediocritat dels que el segueixen, amb perfils i estils tan similars que poden ser intercanviables.
No es tracta de mitificar el passat. Però la comparació amb la primera generació política de la transició –en la política espanyola, en la política catalana o en tants ajuntaments del país– no deixa en bon lloc gaires dels seus actuals titulars. ¿Perquè els predecessors tenien més intel·ligència, més integritat o dedicació? No ho crec. Opino que el motiu principal és que una gran part dels que van assumir responsabilitats en aquell moment ho van fer després d’experiències laborals diverses: a l’Administració pública, a l’empresa, als despatxos professionals, a les universitats, als sindicats clandestins, etcètera. Van acumular un bagatge humà d’una certa entitat abans de dedicar-se a la política.
¿Solucions? No tenim la panacea universal. Però hi ha pistes per explorar. La llibertat d’associació impedeix suprimir les joventuts dels partits on –segons em va assenyalar un veterà líder polític– es coven els Sarkozy júnior de tots els colors. Seria difícil fixar una edat mínima per accedir a llocs electius o establir el requisit de pràctica laboral prèvia per a tot candidat. Però sí que és possible facilitar itineraris d’accés externs als del càrtel partidista.
També CAL plantejar sense hipocresia ni complexos la taula remunerativa dels càrrecs i facilitar-ne la sortida mitjançant una indemnització per cessament, de la qual ja disposen els electes municipals. És urgent, a més, consolidar la qualitat dels directius professionals de les administracions públiques i assegurar-ne la continuïtat al marge de l’alternança partidista. S’ha de reforçar el dret a la participació directa dels ciutadans en els processos de decisió i el seu dret efectiu a la informació sobre l’actuació dels responsables públics. Amb tot això, es facilitaria la correcció d’un fenomen preocupant. Però no ho serà sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la «política de l’antipolítica».
*Catedràtic de Ciència Política de la UAB
