Ahir al Centre Cívic Can Felipa, en Joan Herrera ens va convidar a una conferència per presentar-nos quins són els reptes polítics i socials del 2010 i del segle XXI. No acostumo a penjar discursos, però crec que aquest val la pena.
La Campanya que s'acosta serà dura i cal posar-se les piles. Però actes com els d'ahir, ajuden a que, com a mínim jo personalment, tingui ganes fins i tot de penjar cartells! Sens dubte, aquest és el candidat que vull com a President de Catalunya.
Aquí us el deixo:
Conferència Joan Herrera, 4 de febrer de 2010.
CANVIS
Què cal fer. Què ningú més farà.
0. Salutacions.
Benvinguts i benvingudes al meu barri. Un barri industrial i en transformació. Un barri dinàmic i amb un teixit social i reivindicatiu potent. A tan sols cent metres tenim una cooperativa de consum que contribueix a un preu més just per al pagès pel fruit del seu treball; tenim una iniciativa de l’Associació de Veïns, Apropem-nos, que en col•laboració amb serveis socials, dóna resposta a qui més pateix la crisi. En aquest barri es va fer realitat una de les empreses punteres en energies renovables.
Avui a l’antiga CATEX. Un centre on, per cert, havia treballat Durruti, i on el 1974, en plena crisi del tèxtil, s’acomiadaven 72 obrers, provocant un dels conflictes socials més sonats de l'època al barri. Després d’una llarga dècada de reivindicacions es va aconseguir la recuperació com a equipament en l’històric centre tèxtil de Can Felipa.
Però aquest barri també reflecteix la crisi, les sis-centes quaranta-tres mil persones que a Catalunya pateixen l’atur; o dels 134.407 treballadors i treballadores que entre gener i novembre de 2009 s’han vist afectats per Expedients de Regulació d’Ocupació i molts altres milers que es troben a l’atur a partir de procediments individuals; on hi ha treballadors i treballadores de SEAT, NISSAN, o tantes empreses auxiliars que han patit en carn pròpia la crisi; on tants joves, amb una taxa d’atur del 38% estan passant de ser mileuristes a zeroeuristes i d’altres perden la confiança en la utilitat dels seus estudis. On et trobes cada setmana petites empreses obligades a tancar per manca de crèdit.
En aquests carrers, com a tot Catalunya, 3 de cada 5 famílies tenen dificultats per arribar a final de mes, gent que no ha creat la crisi, però que alguns creuen que ara són els qui s’han d’estrènyer el cinturó.
1. Introducció. Objectius de la conferència.
És en aquest barri, en aquest context de crisi, en aquest país, Catalunya, i a les portes d’un moment decisiu on ubico aquestes reflexions.
Ara està tan de moda això de la centralitat, de situar-se en la centralitat. Per nosaltres la centralitat no és anar cap al centre de l’espai polític, sinó posar en el centre del debat polític els problemes, conflictes socials i ecològics reals que afecten la vida de la gent.
Us proposo que ho fem d’acord amb els grans debats que hi ha a Europa i al món: la crisi econòmica, la necessitat d’un nou ordre econòmic mundial; el canvi climàtic. Debats que a Catalunya tenen una escassa visibilitat, potser perquè l’esgrima de les declaracions entre uns i altres, debats que no duren més de 15 dies, el passar d’un debat a un altre sense aprofundir en res, no ens permet aprofundir en gairebé res.
Explicant que estem en moment de cruïlla, podent anar cap a l’esquerra o cap a la dreta, cap endavant o cap enrere.
No es tracta només de sortir de la crisi, sinó de decidir quina societat, quin país i fins i tot quin món volem per al futur.
Intentaré que d’ara en endavant les meves no només siguin les reflexions d’unes sigles, sinó de determinats valors i d’idees, de gent que s’identifica amb l’esquerra transformadora, amb l’ecologisme i amb el catalanisme d’esquerres.
Per això hem volgut titular aquesta conferència CANVIS, els canvis que hem fet, canvis que ningú no vol fer, que ningú més farà. Perquè per fer front a la crisi cal donar un nou impuls i, en alguns casos, una nova orientació, als canvis socials, econòmics i ecològics que cal fer per afrontar el repte, però també l’oportunitat, que suposa la crisi.
Sé que aquest plantejament no és de curta volada. Necessita temps i acompanyament social. Més temps i més força. Penso que només aconseguirem motivar i mobilitzar la ciutadania si responem a les necessitats de la conjuntura, però sempre amb la vista posada en un projecte col•lectiu que va més enllà de demà.
Estructuraré la meva intervenció en els següents quatre apartats:
-D’on venim? La diagnosi. Quina és la situació de Catalunya, quin és el punt de partida.
-On volem anar? Els valors i les idees del nou paradigma que proposem.
-Com ho volem fer? Els deu canvis socials, econòmics i ecològics que creiem necessaris.
-Amb qui ho volem fer? Qui ha de liderar aquests canvis.
2. D’on venim?. La Catalunya de 2010.
La Catalunya d’avui s’ubica en un context global. El d’una crisi global, i aquest és un punt de partida prou diferent al d’ara fa 4 anys.
2.1 Una crisi global. La crisi del neoliberalisme.
La crisi té una doble dimensió: econòmica i ecològica, però un sol origen: el fracàs del paradigma neoliberal que, amb major o menor intensitat, ha estat dominant els darrers trenta anys, sovint també aplicat, per governs que s’anomenaven progressistes.
No és una crisi conjuntural, no és un accident. La crisi és estructural. Els resultats són els que són quan hi ha manca de regulacions en els mercats financers o en l’especulació immobiliària, quan hi ha desregulació del mercat de treball o s’afebleix l’Estat de benestar fiant-ho tot a successives privatitzacions. Ha predominat el màxim guany privat en el curt termini per damunt de l’interès col•lectiu.
No és que el neoliberalisme estigui en crisi, és que el neoliberalisme és la crisi. I els majors desafiaments de la humanitat, per una banda la fam i per una altra el canvi climàtic, la crisi ecològica, són conseqüència també tant d’un ordre econòmic internacional desigual com d’un productivisme, d’un creixement econòmic sense límit que malbarata espais i recursos naturals.
No es tracta només de fenòmens conjunturals, d’una crisi financera que es pot resoldre després d’un ajust econòmic com els dels anys setanta o mitjans dels noranta. És una crisi estructural que només pot ser superada amb un canvi de paradigma econòmic, energètic i ecològic.
Ara bé, després de l’ensurt inicial i de les bones intencions expressades pels líders mundials, els darrers esdeveniments no ens permeten ser massa optimistes. No s’estan fent els deures.
I la darrera demostració és el fracàs de la Cimera de Copenhaguen. Hem de ser una generació que faci del medi ambient una oportunitat, una generació que visqui de forma responsable els reptes de la humanitat com a espècie.
És en aquest context on necessitem construir l’exemple d’una altra forma de fer, de governar, de transformar la realitat, on ens cal definir estratègies compartides. En un país i una societat afectats, com enlloc, per una crisi mundial amb trets i característiques molt pròpies.
2.2. 7 anys de Govern d’Esquerres.
En aquest context sort hem tingut que en aquest país algunes coses s’hagin començat a fer d’una forma diferent.
El Govern d’Esquerres en molts camps ha fet i fa més coses que els anteriors. I sobretot ha fet allò que un altre govern no hauria fet mai. Diuen que a aquest govern li ha faltat “relat”. És possible. Però ha canviat la realitat. En algun cas hauria d’haver confrontat més amb la dreta. Però ha fet allò que la dreta mai no hauria fet.
a) Un govern que ha fet de la lluita contra la crisi la seva prioritat. Aquest govern no va negar mai la crisi, ni va amagar la seva gravetat. Aquest govern ha sabut actuar i també reaccionar davant la nova realitat, fins al punt d’actualitzar l’Acord d’Entesa, a instàncies d’ICV-EUiA, per atendre aquesta nova prioritat.
-I en el marc de la concertació, s’ha signat un acord per a l’impuls de 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social a Catalunya amb sindicats i patronal, i s’ha signat el Pacte per l’ocupació juvenil a Catalunya. Sense aquest govern les coses haurien estat substancialment més difícils.
b) S’ha construït una Catalunya social, que ha millorat els serveis públics.
-La despesa social s’ha incrementat un 58% per habitant des de 2003.
-En només 6 anys comptem amb 15.000 docents més.
-Enguany s’ofereixen 50.117 places de llars d’infants, més del doble que en el curs 2003-2004.
S’ha actuat amb decisió en camps inèdits fins a l’arribada del Govern d’Esquerres, en temes fins aleshores desatesos, ignorats, incorporant entre les seves prioritats d’actuació la problemàtica històrica de molts barris catalans, intervenint de manera integral sobre l’urbanisme, el desenvolupament econòmic, la participació i la cohesió social. Llei de barris: 1.200 M€ en les 6 convocatòries per a 117 barris de Catalunya on hi viuen prop de 900.000 persones.
-Avui, són 291.000 llars les que reben ajuts públics per a l’habitatge. I el nou pla beneficiarà 616.000 famílies, és a dir, 1,4 milions de persones. El número d’habitatges protegits iniciats superen aquest any el d’habitatges lliures. I la rehabilitació, amb forts ajuts de la Generalitat, mitiga l’increment d’atur a la construcció.
c) Un govern que promou el desenvolupament sostenible i la lluita contra el canvi climàtic.
La sostenibilitat, l’estalvi, l’eficiència i l’ús racional dels recursos no són obstacles, sinó trampolins per a la competitivitat de l’economia catalana. Fins a l’arribada del Govern d’Esquerres aquests criteris, però, només s’havien considerat un llast, i tot estava per fer.
En el tema de l’aigua el canvi és radical: de la dependència dels transvasaments, ja fos el PHN o ja fos del Roine, a l’impuls d’una nova cultura de l’aigua que els fa innecessaris. Basant-nos en l’estalvi i l’eficiència per després garantir les infraestructures necessàries. Garantint un servei públic.
Avui Catalunya ha passat d’incomplir reiteradament el compromís de Kyoto a comptar amb un Pla de Mitigació del Canvi Climàtic.
Es declararan nous parcs naturals, com els de la Serra del Montgrí, les Medes i Collserola.
El govern ha aprovat el Pacte Nacional d’Infraestructures, que no és el pacte de l’asfalt sinó el pacte del tren, i ha prioritzat les inversions estatals en la xarxa de rodalies, que ha de ser la gran aposta per als propers anys.
Però sens dubte, encara queda molt per fer.
d) Però, a més, s’ha fet allò que a Catalunya ni tan sols existia i que ningú altre faria.
Aquest és un govern que ha volgut traslladar les inquietuds ciutadanes, molt de temps manifestades en la nostra societat, a l’àmbit de les polítiques públiques. En aquest àmbit es troba l’impuls a polítiques pràcticament inèdites fins a l’arribada del Govern d’Esquerres: participació ciutadana, pau i drets humans. Han hagut de passar 30 anys perquè aquest país homenatgés els represaliats del franquisme i perquè es fessin polítiques de recuperació democràtica.
Per a mi és motiu d’orgull que en aquest país haguem posat càmeres a les comissaries i que haguem fet plans de lluita contra la violència de gènere, o violència sexista. O haguem avançant amb el Codi d’ètica policial. Que haguem impulsat un pla de 73 mesures contra la contaminació que inclou la velocitat variable, que ha estat premiada per la UE. O que haguem fet el desplegament incrementant el nombre de Mossos, i que la seguretat no es deixi en mans privades, com fa la dreta que tant parla de seguretat, però depaupera la seguretat pública.
f) Un govern que defensa Catalunya i fa avançar l’autogovern.
Ningú pot dir que aquest govern no ha defensat l’Estatut. Ningú ens pot donar lliçons de defensa de Catalunya. Si avui tenim conflicte és perquè ha estat aquest govern el que ha plantejat canvis profunds en les regles del joc.
Aquests són alguns dels exemples del que hem fet, i ara, aquells que diuen que reconstruiran el país són els qui van deixar el país al límit del col•lapse. O no recordem els problemes amb el servei de rodalies, amb l’apagada elèctrica a Barcelona i amb el repte sense precedents de la sequera?
El que va aturar milers de treballadors i treballadores va ser el dèficit d’inversió a la RENFE en benefici de les autopistes; el que va aturar Barcelona i les seves indústries i comerços va ser la manca de control de les companyies elèctriques; el que va posar en risc el subministrament d’aigua va ser la confiança en els transvasaments sense alternatives. Són els dèficits històrics i unes prioritats errònies el que expliquen aquestes situacions.
Què hauria passat en un context de canvi demogràfic si no haguéssim invertit en educació? O si ens haguéssim quedat amb la manca d’inversió en polítiques d’aigua?
Sí, som un dic de resistència a la dinàmica de retallades socials i ambientals que avui viu Europa. Des de la Itàlia de Berlusconi fins a la Comunitat de Madrid d’Esperanza Aguirre.
Sabem que la magnitud de la resistència que ens trobem en les nostres propostes i en les nostres accions de govern seran directament proporcionals a la seva capacitat de transformació. A més poder de canvi i de progrés, més oposició ens trobarem.
Aquesta conferència parla de canvis. Però no partim del no res. En algunes coses hem anat lluny i hem fet coses diferents, en alguns casos ens ha faltat més temps i, en algun cas, reconec que a ICV-EUiA ens ha faltat tenir més força.
Els reptes del 2010 no són iguals que els del 2006. Ara, en un escenari de crisi, necessitem d’un país que basculi més a l’esquerra, amb un fort compromís ambiental i amb un fort compromís nacional, avançant lluny i avançant entre tots.
2.2 La crisi a Catalunya i a Espanya.
Durant anys hem viscut en un miratge. Presumint de dades macroeconòmiques i sense fer els deures. Ara hi ha qui ens proposa esperar a què el creixement econòmic de l’entorn ens tregui per inèrcia de la crisi, com si es tractés d’una simple derivada, d’un “efecte col•lateral”. O també tenim senyors que parlen d’ajustos i, depèn del dia, parlen de pensions, d’“ajustos” salarials, de retallar les càrregues socials i la despesa pública. Senyors, com el governador del Banc d’Espanya, que enlloc de dedicar-se a arreglar el nostre sector financer dóna classes sobre el mercat de treball.
La crisi ha afectat tot el món i cada país, en funció de les seves característiques singulars. I nosaltres necessitem encarar tres reptes, tots entrelligats: el del canvi econòmic i el model productiu; el repte ecològic i el de l’equitat.
El repte del canvi econòmic i de model productiu:
- Un model productiu basat en sectors amb poc valor afegit, malgrat l’esforç fet en alguns sectors per incorporar les TIC i millorar la formació dels treballadors i les treballadores.
- Amb un comportament econòmic propi de nou ric, on les plusvàlues es generaven a partir de la transformació del sòl, amb un model urbanístic basat en l’aprofitament privat del mateix.
- Un sistema financer que va donar tot el crèdit al sector immobiliari fins endeutar-nos fins a les celles, i que ara nega el crèdit: els promotors deuen l’equivalent al 30% de la riquesa nacional i les hipoteques un 65% més!
- Un mercat de treball precaritzat, amb salaris baixos i amb un baix nivell de formació.
El repte ecològic:
- Un ús poc eficient de l’energia, del sòl i de l’aigua i el predomini del transport privat per carretera.
- Amb forta dependència dels combustibles fòssils.
- Sense estratègies de gestió de la demanda i de reducció de consums superflus.
El repte de l’equitat:
- Una despesa social que, malgrat els avenços realitzats, encara no ha arribat a la mitjana dels països de la Unió Europea.
- Alt risc d’exclusió.
- I amb un esforç fiscal molt per sota de la mitjana europea i on el senyor Zapatero ha reduït la seva progressivitat laminant els impostos directes fins al punt d’eliminar el de Patrimoni, dificultant així el lideratge públic que han tingut els països que han entomat millor la crisi.
3. On volem anar? Canvi de paradigma.
Us proposo que situem un altre horitzó. Els think tanks neoliberals ataquen sempre amb el mateix mantra, el de les reformes estructurals, que només vol dir menys Estat del benestar, menys despesa pública i, naturalment, reformar el mercat de treball per acabar abaratint l’acomiadament.
Ara, és un moment nou per decidir cap a on avancem. I la gent d’esquerres no ens resignem a què una crisi que és conseqüència de les polítiques de dretes es respongui amb polítiques d’ajustos i retallades que vénen de la dreta.
Parlem de les tan proclamades, però sempre ajornades, reformes estructurals de la nostra economia, del sector financer, de l’energètic, i de la necessitat d’una modernització de sectors industrials cap a nous productes i nous serveis més sostenibles ambientalment, més eficients i amb més innovació tecnològica. I fem-ho recuperant la política. Amb propostes d’aprofundiment democràtic. I refent les aliances entre els actors de canvi.
Sabem que necessitem d’una forma de governar, seriosa i amb rigor. I a la vegada que s’atreveixi a tirar endavant el canvis que cal fer, que només nosaltres farem. Que necessitem d’estabilitat i a la vegada que ens atrevim a parlar del que ningú parla. Un govern capaç d’arribar a acords, però que no es deixi portar per les onades de conservadorisme que s’expressen en baixades d’impostos generalitzades que busquen afavorir els que més tenen, o en intentar fer de la immigració el boc expiatori que tot ho carrega.
3.1 El canvi de paradigma que proposem.
Què volem? Quin és l’horitzó que proposem?
Una sortida solidària i ecològica a la crisi.
3.1.1 Per un desenvolupament humà sostenible.
La crisi ecològica és també una oportunitat per crear ocupació i sortir de la crisi econòmica, amb justícia social, i l’objectiu ha de ser el desenvolupament humà sostenible.
El PIB ja no pot ser la mesura del progrés. El PIB creix quan hi un embús, perquè es consumeix més combustible; o quan es talla un bosc. Els danys mediambientals o la sostenibilitat no es tenen en compte, no comptabilitzem el benestar real de la gent. Com fa anys que assenyala el moviment ecologista, no és possible el creixement infinit en un planeta finit i el PIB és l’exemple del concepte de progrés dominant que no compta les externalitats que provoca el creixement.
Actualment, segons la metodologia de la petjada ecològica, la humanitat ja utilitza els recursos equivalents a 1,25 planetes. La petjada ecològica de la UE és 2,2 vegades superior a la seva capacitat biològica. Per generalitzar a tot el món el model dels EEUU caldrien sis planetes com el nostre.
Es tracta de fer més amb menys. De garantir benestar per a tothom i sense malbaratar els recursos naturals i energètics. De combinar austeritat i eficiència per un estil de vida més sa i sostenible.
Són afirmacions prou conegudes. Avui el repte és passar dels principis i els valors a les polítiques públiques concretes.
Però és el moment oportú plantejar això en temps de crisi?
Sí, amb una major intervenció pública en aliança amb els sectors més innovadors i la iniciativa social per generar un cercle virtuós del canvi de model econòmic i creació d’ocupació: inversió en noves infraestructures sostenibles (ferrocarril, cicle de l’aigua, residus...) en energies renovables, en R+D+I, en rehabilitació d’habitatges, plans d’eficiència energètica i l’estalvi en tots els sectors.
No és casual que Obama, o fins i tot Zapatero, o informes de grans empreses financeres com Societé Génerale, comencin a parlar de les noves inversions verdes com a la principal oportunitat que hi ha per rellançar l’economia malmesa per la crisi financera.
El problema és que en parlen, però no ho fan. I on són les barreres? No sé si la barrera està en una política que pot dir una cosa per fer una altra, o que simplement aquests canvis suposen, a més, una major democratització de l’economia i més ocupació.
En tot cas ICV fa d’aquesta revolució verda, real i efectiva una prioritat, revolució verda efectiva i real en el transport, en la generació d’energia, en l’estalvi i l’eficiència i en la reconversió industrial.
4.- Com ho volem fer. Un decàleg de canvis que cal fer, que ningú més farà.
ICV-EUiA, juntament amb altres forces d’esquerres i ecologistes de tot Europa, proposem un Nou Acord Social i Verd (Green New Deal) per sortir de la crisi. Un nou acord que permeti superar l’actual model productiu a favor d’una economia ecològica que incorpori la sostenibilitat en la producció i en el consum.
Un acord social i ecològic per la modernització de Catalunya que es basi en la lluita contra el canvi climàtic i la creació d’ocupació.
I per assolir-ho us proposo 10 eixos basats en la recuperació d’una sortida col•lectiva de la crisi, pensant en l’any que vivim, el 2010; però també en els reptes que afrontem com a societat en aquest segle XXI, amb una perspectiva de llarg recorregut.
• 1.- Un nou teixit productiu.
Necessitem, a més, que a Catalunya s’estengui una cultura empresarial i política en què no es normalitzi que empreses líders, siguin del sector dels serveis o de les renovables, deixin de ser catalanes com si no passés res.
Volem projectes empresarials propis. Que Catalunya segueixi sent un país industrial. I això es tradueix no només amb acompanyament públic, que ajuda però que també exigeix. Política industrial que s’adapti a la realitat, que pensi en la Catalunya d’avui i es projecti en la dels propers anys, modernitzant el teixit productiu i promovent les ecoindústries.
Mesures estructurals que sentin les bases del nou model de manera que pugui perdurar en el temps. Bàsicament, es concentren en unes línies d’actuació:
Modernització dels sectors tradicionals i amb apostes perquè allò que sabem fer ho fem amb perspectiva de futur, i estic pensant en el sector de l’automoció i del metall en general, turisme tradicional, sector químic.
Impuls dels sectors de futur, que podríem anomenar “sectors del segle XXI”, com el de les energies renovables, material ferroviari, serveis personals.
La rehabilitació d’habitatges o altres modalitats de turisme més enllà dels tradicionals.
Amb major implantació de sectors amb poca tradició al nostre país i al conjunt de l’Estat, però que ja tenen, a nivell més global, una important presència: societat del coneixement, biomedicina, nanotecnologia.
Paper central (“pal de paller”) dels sectors més “transversals”: I+D+I, les TIC, l’educació i la formació.
2.- Fiscalitat. Una fiscalitat justa i progressiva. Un cop assolit l’acord de finançament, la Generalitat ha d’exercir plenament les seves competències en matèria fiscal.
I el camí no pot ser el de les rebaixes fiscals que tractin totes i tots pel mateix rasant per després acabar anunciant retallada de drets. Necessitem d’una Política Fiscal que garanteixi que l’esforç fiscal, especialment del qui més té, permeti fer no només polítiques redistributives sinó implementar més i millors polítiques socials.
El camí és una fiscalitat ambiental que ha de contribuir al desenvolupament d’un nou model productiu, que permeti incentivar les bones pràctiques i gravar més a qui més contamina, impulsant una taxa sobre el carboni.
3.- Establir una nova relació entre administracions i banca. Amb més exigències i menys condescendència amb les entitats financeres. Garantint la liquiditat a les empreses a través de préstecs i avals per donar suport a l’empresa i per impulsar projectes orientats a un canvi de model productiu, i acompanyant els projectes de banca ètica perquè pugui desenvolupar-se i estendre’s.
4.- Energia. L’impuls de les energies renovables (biomassa, geotèrmia, hidroelèctrica, solar i eòlica) i d’autèntiques estratègies d’estalvi i eficiència, amb la creació i impuls públic d’Empreses de Serveis Energètics que inverteixin en l’estalvi i l’eficiència.
5.- Mobilitat. Electrificació del transport, promoure el cotxe elèctric i, sobretot, impulsar el transport ferroviari.
Fent que en un context de baixada de les inversions es garanteixi la inversió en el que és indispensable; la millora del ferrocarril convencional, amb una millor freqüència horària i més trens a les hores punta. Augmentant la quota de transport de mercaderies per ferrocarril: i no només parlant del corredor mediterrani de transport ferroviari de mercaderies, o de la línia ferroviària de mercaderies d’ample europeu des del port de Barcelona fins a França, sinó de l’establiment de ramals ferroviaris a les zones industrials i les àrees d’activitat industrial.
6.- Nova cultura de l’aigua i els residus.
Continuar impulsant la nova cultura de l’aigua: Estalviar, reutilitzar, dessalinitzar i recuperar aqüífers.
Gestió sostenible dels residus: Passar del 34% de recollida selectiva actual al 48% el 2012, amb una llei de reducció de residus.
7.- Agricultura. Contracte amb el món rural com el que es planteja a França. Preus justos, traçabilitat dels preus. Comprem productes alimentaris que fan milers de quilòmetres fins arribar a les nostres taules.
Establint un marc regulador estable de negociació en matèria agroalimentària i de desenvolupament rural amb el govern de l’Estat, previ a les negociacions d’aquest amb la Comissió Europea, impulsant una agricultura d’alt valor afegit i lliure de transgènics.
Millorar la preservació del sòl agrari productiu i no productiu.
8.- Territori. Un urbanisme cap a la cohesió social. A molts barris, la lluita contra la desigualtat passa per les actuacions d’intervenció integral, de rehabilitació d’habitatges i de regeneració urbana. Reorientar el sector de la construcció cap a la modernització ecològica: De la llei de barris als ecobarris.
9.- Educació i cultura. Recuperar els principis i les propostes del Pacte Nacional per l’Educació, on tots els centres finançats amb diner públic han de ser iguals en drets i obligacions.
I garantint el dret a la formació permanent al llarg de tota la vida. I amb una reforma de la Formació Professional. Amb caràcter urgent, amb un pla de Xoc per tal que totes les persones aturades tinguin la possibilitat (i l’obligació) de formar-se, orientant l’oferta de formació cap als sectors de futur (sector ambiental, energies renovables, atenció a les persones dependents,….).
I fent de la cultura una de les potes del canvi de paradigma; una inversió que ens fa més lliures, més savis i que genera ocupació.
10.- I en drets socials el primer objectiu és pobresa zero, ampliant, que no retallant com ara alguns pretenen, els drets socials, avançant en l’establiment de la Renda Bàsica de Ciutadania. Fent de Catalunya un país on l’atenció a les persones, a més d’un dret, és una oportunitat per crear ocupació. El desplegament de les lleis de la dependència i de serveis socials generaran a Catalunya entre 30.000 i 40.000 llocs de treball.
Aquesta només és una primera mostra de les iniciatives, idees i propostes que han de contribuir a canviar aquest país; que volem treballar en el procés participatiu, amb l’objectiu central de crear ocupació.
Per impulsar aquests objectius cal un paper més actiu del sector públic, que no és només l’administració de la Generalitat, l’ Estat o els ajuntaments. Allò públic també és la iniciativa social, les ONG’s, l’economia social, les dinàmiques associatives i comunitàries que van més enllà de la lògica tradicional públic-privat. Creiem en el que és públic, que no és ni un llast ni un obstacle per la competitivitat, sinó tot el contrari.
Aquest procés de canvis requereix també d’un país amb un autogovern més fort, un país més lliure, amb capacitat de decidir sobre el conjunt de les polítiques públiques, amb recursos. Els canvis que proposem són contraris a un procés de recentralització com el que vol impulsar el govern de l’Estat en algunes polítiques i radicalment contrari al centralisme del PP. Modernització social i ecològica i reconeixement de la plurinacionalitat i federalisme van de la mà.
5. Amb qui ho volem fer? Crida final.
Fins ara hem parlat del que volem fer, d’algunes propostes, però per un projecte que aspira a transformar la realitat no n’hi ha prou amb explicar què vol fer. Tan o més important és com ho farem.
I en el com ho farem hem d’explicar que ho hem de fer amb cohesió social i nacional.
En segon lloc hem de donar resposta davant el desafiament que representa la desafecció política.
I en tercer lloc o hem de fer teixint aliances, relligant móns.
5.1. Catalunya, un sol poble.
Un projecte de país ha de voler canviar i millorar el país entre tots i totes per a tots i totes. I això es tradueix en impulsar aquests canvis amb totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, sense exclusions, tinguin o no dret a vot, tinguin o no el mateix passaport. En les últimes setmanes, arrel de la polèmica promoguda per l’alcalde de Vic sobre l’empadronament, hem sentit allò de “calia fer emergir aquest problema” o “aquí no cabem tots”.
La meva experiència personal és una altra: conec molts immigrants que fan un esforç extraordinari. En aquest mateix barri us puc parlar d’una jove salvadorenya que, amb quatre anys de Medicina, treballa en una farmàcia i amb el seu sou manté el seu marit, que treballava en la construcció, i la seva filla d’any i mig. Cobra cada mes menys de 1.000 euros. No té papers, però va venir a buscar feina i la va trobar. Ara alguns volen negar el seu dret i el dels seus fills a tenir sanitat i escola. Encara no he sentit ningú que em digui com resoldre aquest problema negant el dret a l´empadronament.
5.2. Recuperar la política.
Ens trobem en un moment de creixent desafecció i vull dir que ho entenc. És un fenomen que afecta el conjunt de les democràcies, però també té característiques pròpies a Catalunya. Hi contribueixen factors com el llarg procés de l’Estatut, els casos de corrupció, les diferències entre els partits del govern i la mateixa crisi econòmica. Però també les característiques del debat públic. Un debat epidèrmic, que no dura més de 15 dies, incapaç d’anar a l’arrel dels problemes, i on hi ha coses i sectors que no es poden ni tan sols tocar.
Però és precisament en aquest context on hem de fer una crida a recuperar la política. A exigir sortides col•lectives i no individuals. La política és un àmbit imprescindible en el que treballar per avançar cap al nou model de societat que volem construir.
Ens han volgut fer creure que la política era el problema. Però quan la política es fa enrere en benefici del mercat, o de l’individualisme, la ciutadania perd. Ens cal més mobilització política i no menys. Més exigència, no més passotisme.
No podem oblidar que la participació de la ciutadania en les decisions polítiques és una conquesta social que els ciutadans i les ciutadanes van aconseguir arrabassar als poderosos que sempre havien manegat el poder.
Això sí, us plantejo una forma de fer política diferent, basada en la radicalitat democràtica i en més participació. Perquè sovint la millor solució que trobem per als problemes serà la que definirem entre tots i totes. Una altra forma de fer política amb parets de vidre, basada en la transparència. I una altra forma de fer política basada en la sinceritat, reconeixent les dificultats per assolir les metes, els encerts i els errors, convençut que no hi ha varetes màgiques. Perquè això vol dir que quan afirmi: “això és possible”, o “em comprometo a fer-ho”, podeu posar la mà al foc que així serà.
5.3. Noves i antigues aliances
He situat un diagnòstic. Un diagnòstic que he focalitzat en la crisi econòmica que és, conjuntament amb la defensa de l’autogovern i la crisi de la política, el principal repte que tenim avui com a societat. Un diagnòstic que no és neutral, que està carregat de valors.
El problema no són els més vulnerables (els pensionistes, els joves aturats, els immigrants), són els poderosos (els banquers que guanyen fins i tot quan ho fan malament, dels empresaris que estafen i a sobre se’n riuen).
I avui més que mai, no necessitem el govern del més forts, no necessitem el govern dels qui alguns consideren els millors, sinó dels qui s’atreviran amb aquells que ningú no s’atreveix.
Necessitem de gent, de més gent que aposti per un canvi de paradigma cap a un acord social i ecològic. Amb propostes obertes, que han de créixer i millorar. I tindrem l’oportunitat de fer-ho amb l’inici del procés de participació per a l’elaboració del nostre programa electoral, que ha de començar en pocs dies.
I per tirar-ho endavant us proposo també una forma de fer. No serem el partit, no seré el candidat, de les solucions simples, de la consigna, dels debats frívols.
No proposarem lideratges que omplen ràpid l’estomac, però després et deixen buit. No proposarem lideratges de cartró-pedra, dissenyats, estudiats.
La gent vol raons, idees, ideals, no consignes. Que definim uns horitzons i objectius des d’uns principis clars, forts. Perspectives que comencen avui però ens orienten per a demà.
Amb lideratges que escolten, que catalitzen, que aprenen constantment. Com diu Juantxo López Uralde –una persona tancada en una presó de la nostra Europa per lluitar contra el canvi climàtic- “els polítics parlen, els líders actuen”. Jo no tinc respostes per a tot, però sé qui pot ajudar-me a tenir respostes. Així ho he après aquests anys a Madrid.
Aquesta convicció és el compromís al que personalment em comprometo com a candidat a la Presidència de la Generalitat, com a secretari general d’ICV. Però sobretot em comprometo com a ciutadà.
No puc fer-ho sol, no podem ser només un grup, no podem fer-ho si no és construint alguna cosa més gran que nosaltres sols i per separat.
Perquè aquesta proposta de canvis que plantejo va més enllà d’Iniciativa, va més enllà d’una nova majoria parlamentària que volem que sigui d’esquerres. Va adreçada a molts i moltes que ens acompanyeu i molts i moltes que no han pogut venir.
Va adreçada als treballadors i les treballadores. Als sindicalistes. A la gent que estudia i que batalla per una educació pública i de qualitat. Als ecologistes, que saben que no es pot construir un demà sense tenir en compte el medi ambient.
Però també va adreçada als emprenedors, professionals, a intel•lectuals que estan impulsant els sectors productius de futur, que estan fent més aportacions en termes d’innovació tecnològica de noves energies, de productes i processos productius més eficients, més ecològics i en definitiva més moderns. Ens adrecem a aquells que no ocupen el lloc que els correspon –o no tenen prou pes- en les primeres línies de les organitzacions empresarials ni en els fòrums econòmics, ni a vegades en el món acadèmic, massa copats per persones i per idees lligades a la vella economia.
Va adreçada a les empreses cooperatives i al Tercer Sector, i a qualsevol forma d’economia social arrelada al territori que sigui capaç de comprometre’s amb la creació i manteniment de llocs de treball, especialment si estan lligats als nous camps d’inversió verda.
Podem denunciar públicament l’immobilisme dels vells sectors empresarials i financers i l’obsolescència de la seva carta als reis d’infraestructures, però crec que el que cal fer d’entrada és fer-los arribar el missatge que menys s’esperen: podem començar a fer camí sense ells. I també malgrat ells.
En definitiva, ens cal construir una veritable aliança.
Una aliança contra la por i la prepotència. Que no deixarà en mans dels de sempre les nostres vides, que no es quedarà a casa mentre els de sempre decideixen. Que no aconseguirà que ens resignem.
Una aliança que no fa un pas enrere davant la dreta. Que no s’arronsa quan la dreta es creix, somriu i ens diu que som un parèntesi en la història.
Una aliança que dirà el que ningú més dirà. Que proposarà una agenda que no defensen els poderosos. Que proposarà canvis que cal fer, i que ningú més farà.
Una aliança col•lectiva que ens farà més forts, però també més justos. Dels sectors dels que defensen allò públic per sobre de l’individualisme.
Una aliança solidària entre generacions, entre diferents generacions que lluitem per les mateixes causes. De la generació que va lluitar per nosaltres i de les generacions actuals que lluitem també pels nostres fills i filles.
Una aliança ètica. Una aliança de les idees i les conviccions. Per una política neta, decent. Per donar la batalla de les idees i de les conviccions a Catalunya, al món. Com sempre. Ara i aquí.
Sabem que aquests anys no han estat ni són fàcils. Sabem que aquest govern no sempre l’ha encertat. I que ens hem pogut equivocar en algunes coses. Però també sabem que ningú més que nosaltres posarà tanta passió i que ens posem al servei de tota aquesta gent que no es conforma.
Estic convençut, i ho dic amb tota la modèstia, que perquè en aquests país hi hagi un nou impuls als canvis socials i ecològics necessaris per fer front als reptes necessitem del creixement d’Iniciativa Verds-Esquerra Unida. I un creixement sabent en què ens hem equivocat, però també en allò que l’hem encertat.
Sé que una gran part de la societat no pensa com nosaltres. Això implica humilitat, capacitat de diàleg... Però tinc el convenciment que moltes de les nostres apostes per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten que siguem agosarats.
Venim d’una llarga tradició, Joan Saura ho deia l’altre dia en la Conferència Política Nacional d’ICV. Venim d’una tradició d’homes i de dones que han lluitat per l’emancipació de la humanitat, per aconseguir una societat de dones i d’homes lliures i iguals en un planeta habitable, de la gent del PSUC i de l’ENE. Crec que no hem de perdre de vista què ens mou. Que allò que proposem les polítiques d’esquerres i ecologistes tenen l’objectiu d’una vida millor, més lliure i feliç.
A aquest objectiu penso dedicar els meus esforços. Amb una aliança contra la por i la prepotència, que confronta amb la dreta, que no farà un pas enrere. Una aliança de la gent d’esquerres. Amb un objectiu que hem de construir junts i juntes, més enllà de les eleccions, que supera les fronteres d’ICV. I on ICV no és la finalitat, sinó l’instrument per fer els canvis que Catalunya necessita i que ningú més farà.
