PSUC

Una vegada més sobren les explicacions davant de les il·lustracions de Quino...




- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Nuestro Partido esta con el cambio!

- ¡Como cambia la gente!... antes estaba con el partido

I ja en són 76 a favor de la precarietat

Ahir 27 de Juliol la precarietat es va sumar 5 gols més al seu marcador particular. La lligueta va compromesa, no es pensin. La LET, Lliga Esportiva pel Treballador (també coneguda com a CCOO) ja ha anunciat que el CP (Club Precarieté) ha sigut en el primer semestre d’any un 43% més efectiu en comparació al mateix interval de temps de l’any anterior. 75 gols vs 53, comença a acostar-se a les contemplacions d’Stalin “una muerte una desgracia, un millon estadistica”, no està gens malament.
Ja saben vostès que dur el seguiment de dita lliga comporta nombroses dificultats logístiques degut a d’innombrable número de partits que juga paral·lelament el Club Precarieté, i es que cal reconèixer que any rere any milloren la plantilla.
El partit d’ahir però, diuen els experts que fou el més memorable en més d’una dècada.
Hi han sectors (minoritaris, es clar) que qüestionen els mitjans empleats pel CP i que posen en voga de nou la famosa frase “el fi justifica els mitjans?”. Pels del Club Precarieté sembla ser que si.
Ahir es van valer d’un mur d’uns 5 metres d’alçada per deixar en fora de joc perpetu a 5 jugadors del CT (Club del Treballador) i a un més que restarà lesionat pel que queda de temporada.

Bé, no voldria amb aquest post frivolitzar una notícia que com a moltes ciutadanes i ciutadans ahir per la tarda em va deixar sense paraules.

5 treballadors del sector de la construcció han mort quan un mur de 5 metres els va caure al damunt. No podia sentir més que ràbia quan escoltava al líder sindical Miguel Peláez confirmant les meves sospites. El Secretari General del sector de la construcció a CCOO assegurava ahir que el mur no estava apuntalat i que les mesures de seguretat laboral d’aquella obra no eren les adequades.

La guinda del pastis és, com no podia ser d’una altra manera, el fet que 3 dels 5 treballadors que ahir van perdre la vida estaven subcontractats.

I penso jo, no li hauria sortit més a conte al bueno del empresario (econòmicament, clar, humanitat i empresaris ja sabem que no sol anar lligat) fer bé els números i calcular els retards ( i per tant pèrdues) que un accident com el d’ahir li podien suposar a la seva bonica obra?
I no li hauria sortit més a conte fer bé els números i invertir en seguretat laboral?
I no li hauria sortit més a conte (repeteixo, econòmicament) contractar als treballadors per així estalviar-se possibles dificultats?

L’accident d’ahir em reafirma amb la meva tesi de que molts empresaris no tenen ni idea d’economia i molt menys de previsió de futur.

Dilluns a les 12:00h concentració i 1 minut de silenci a la plaça St. Jaume. Que no et sigui indiferent.

Juguen les negres

Algú creia que la conferència de Roma canviaria alguna cosa?

El ministre de justicia d'Israel (si, costa de llegir les dues paraules juntes) Haim Ramón va fer unes declaracions que emocionen a qualsevol. Un cop acabada la conferència va dir:

“Recibimos ayer en la conferencia de Roma la autorización de facto del mundo para continuar la operación, es decir, esta guerra, hasta erradicar la presencia de Hezbolá de Líbano y [lograr] su desarme”.

Segons dita autoritat en justícia, aquest permís li van donar alguns països “con una bendición” i d'altres “apretando los dientes”.

Per respondre-li nomès se m'acut aquest dibuix de Quino:

Lilith:la petjada feminista

Salut a totes i tots, vaig iniciar l’activitat en el meu blog amb una declaració de principis, fetes les presentacions i veient que no han sorgit discrepàncies amb la meva postura vers el matrimoni entre catòlics (entendiendo silencio cual aceptación), m’agradaria explicar-vos el perquè del títol del meu blog.

Lilith és una figura que s’ha utilitzat pèssimament per molts sectors diferents, la gran desviada per uns, la reina dels vampirs per altres, la serp que enganyà a Eva (mala mala), Satanàs en persona per alguns pobres analfabets, ... mil interpretacions que poden desviar a qui en sent parlar per primer cop. Diu la llegenda que va cometre dos transgressions tan terribles que li van valer la seva expulsió ja no només del Paradís sinó també de l’historia oficial. La seva figura va a la deriva com un fantasma amagant-se pels marges dels llibres i per algun peu de pàgina generós, a l’exili per tota l’eternitat.

M’agradaria per tant retre-li un petit i humil homenatge des de la blogsfera a una dona que mai va existir però que el seu relat virtual (la llegenda) la situa com el primer ser amb vocació revolucionaria, el primer ser amb una embrionària concepció d’esquerres, aquella que es va atrevir a desafiar a “er to poderoso” perquè simplement no ho trobava just, i es que Lilith camarades és una curiosa historia:

Vet aquí que una vegada hi havia un Dió mu mu poderoso que se sentia sol. Havia estat jugant durant 7 dies a un curiós simulador i a la obra resultant li havia posat de nom “planeta Terra”. Però els paisatges, els llacs, les vaques i els pingüins no li satisfeien els seus impulsos de premama. Va ser així com, estimulant la seva vocació d’artista, va agafar una muntanyeta de fang (no feu cara de fàstic que abans la pol·lució no existia i el fang era eco i de debò) i va crear un monyigote anomenat Adam. Però deseguida es va donar conte que no era bo deixar al pobre monyigote sol campant pels prats (la cabra de la legió hauria agraït tant aquesta reflexió!), així que va agafar una altra muntanyeta de fang i va fer el seu segon monyigote: Lilith (“alè” en hebreu).

Amb la feina ja enllestida “er poderoso” es va relaxar, ja havia creat la dualitat de la sexualitat, home i dona. Fent previsió de futur va pensar que les disputes sexistes no arribarien fins a més o menys el segle XIX (es que era d’economia planificada, ell treballava a seeegles vista, ai si ho hagués vist Marx!). Però el bueno de Dios s’equivocava, Lilith no estava per la labor...

Ella no va obeir l’ordre de submissió que se li havia imposat, creia (pobreta...) que era igual que l’home, Adam, i que per tant tenia els mateixos drets. No se sentia ni dèbil ni depenent i intentava gaudir de la vida amb totes les possibilitats que aquesta li brindava (incloent també la sexualitat i l’erotisme).

Lilith, de terennà tolerant i conciliador, tot fent un cafè amb Adam intentà fer uns petits canvis a la seva relació. En aquelles èpoques no existia la supernani (que hauria disfrutat amb Adam) ni consellers matrimonials, així que va optar pel diàleg. El nene però no estava per hòsties i no va acceptar cap de les demandes. No eren temps de Kamasutra i entre altres coses ella havia d’acceptar que a l’hora d’estimar-lo sempre l’havia de mirar des d’avall.

Era evident, doncs, que no hi havia lloc per a dos iguals al “Paradís” i per això, abans de sotmetres i renunciar a si mateixa va deixar marit i creador i abandonà el bonic indret. No se’n va endur ni una fulla de parra (1ª transgressió, i no anar despullada -això sembla que no els molestava- sinó marxar).

Però va fer allò de “pa lo que me queda en el convento me cago dentro”, i abans de marxar va cometre la 2ª transgressió: va pronunciar el nom inefable de Déu. I la constitució del Paradís, amigues i amics com tots sabeu ho prohibeix clarament: Yaveh és el Déu que no es menciona (Clàusula del contracte: si en el nom de la divinitat es concentra tota la força vital d’una comunitat, el fet de pronunciar-lo converteix a aquell qui ho faci en un demiürg capaç d’inventar l’Univers. La capacitat dels sers humans de crear a través del llenguatge els apropa lleugerament a la divinitat, però en el rostre impenetrable de Déu, en el silenci del seu autèntic nom rau el límit).

Així tenim a la nostra amiga Lilith amb una existència inconstitucional fotuda amb un bon embolic, perquè ara té emprenyats a Adam, que va calent, i a Déu perquè l’ha cridat pel mote (uo uo). El càstig “diví” va ser gros: la quasi completa desaparició de Lilith de l’historia. La primera dona és doncs la primera desapareguda. El seu nom va ser esborrat de la Bíblia (llibre de gran rigor històric), només se la menciona abstractament a l’Isaías 34:14.

El final del conte el coneixem tots: “er poderoso”, veient que haver creat a la dona amb el mateix fang (si en som de rastreros) que a l’home li havia causat tants problemes, va fer una segona intentona perquè Adam deixes de menjar-li l’orella (el nene anant calent devia resultar francament pesat i impertinent). I Ell que era una mica gore, li arranca una costelleta a Adam (no li devia fer falta) intentant esborrar qualsevol pretensió d’independència, i amb un altre atac artístic crea el monyigote 3: Eva, una altra dona, una bona dona: submisa i tonta del cul. Així va ser com “er poderoso” va canviar Lilith per Eva, la intel·ligència per l’anormalitat, una poma per la llibertat... Si és que no esta hecha la miel para boca de asnos!

És per tot això que el meu blog porta el seu nom, perquè memòria històrica no és tan sols recordar la República, perquè a les minories marginades i xutades a l'exili sempre els hi he tingut apreci, perquè tenia uns ovaris tal ous d'estruç, i perquè em cau bé, que carai!

Lilith va ser tan temerària que va creure que tenia drets sobre la seva veu, sobre les seves accions, sobre el seu cos, el seu plaer i la seva sexualitat. Va creure que tenia els mateixos drets que els homes i es va aferrar al dret a pronunciar “lo impronunciable”. D’aquesta manera, diuen alguns, va alliberar al món dels límits de la imaginació i del coneixement, posant en escena el costat fosc de la força de la creació.

No, no es la solución
tirarse bajo un tren como la Ana de Tolstoy
ni apurar el arsénico de Madame Bovary
ni aguardar en los paramos de Ávila la visita
del ángel con venablo
antes de liarse el manto a la cabeza
y comenzar a actuar.
Ni concluir las leyes geométricas, contando
las vigas de la celda de castigo
como lo hizo Sor Juana. No es la solución
escribir, mientras llegan las visitas,
en la sala de estar de la familia Austen
ni encerrarse en el ático
de alguna residencia de la Nueva Inglaterra
y soñar, con la Biblia de los Dickinson,
debajo de una almohada de soltera.
Debe haber otro modo que no se llame Safo
ni Mesalina ni Maria Egipciaca
ni Magdalena ni Clemencia Isaura.
Otro modo de ser humano y libre.
Otro modo de ser.

Rosario Castellanos, Meditación en el umbral

A favor del matrimoni entre catòlics

Salutacions a totes i tots els bloggeros, inauguro aquest blog amb una reivindicació com no podia ser menys, i esque jo estic totalment a favor de permetre el matrimoni entre catòlics, és una qüestió de principis...


"Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo. El catolicismo no es una enfermedad. Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales.

Soy consciente de que muchos comportamientos y rasgos de carácter de las personas católicas, como su actitud casi enfermiza hacia el sexo, pueden parecernos extraños a los demás. Sé que incluso, a veces, podrían esgrimirse argumentos de salubridad pública, como su peligroso y deliberado rechazo a los preservativos. Sé también que muchas de sus costumbres, como la exhibición pública de imágenes de torturados, pueden incomodar a algunos.

Pero esto, además de ser más una imagen mediática que una realidad, no es razón para impedirles el ejercicio del matrimonio. Algunos podrían argumentar que un matrimonio entre católicos no es un matrimonio real, porque para ellos es un ritual y un precepto religioso ante su dios, en lugar de una unión entre dos personas.

También, dado que los hijos fuera del matrimonio están gravemente condenados por la iglesia, algunos podrían considerar que permitir que los católicos se casen incrementará el número de matrimonios por "el qué dirán" o por la simple búsqueda de sexo (prohibido por su religión fuera del matrimonio),incrementando con ello la violencia en el hogar y las familias desestructuradas. Pero hay que recordar que esto no es algo que ocurra sólo en las familias católicas y que, dado que no podemos meternos en la cabeza de los demás, no debemos juzgar sus motivaciones.

Por otro lado, el decir que eso no es matrimonio y que debería ser llamado de otra forma, no es más que una forma un tanto ruin de desviar el debate a cuestiones semánticas que no vienen al caso: Aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia.

Y con esta alusión a la familia paso a otro tema candente del que mi opinión, espero, no resulte demasiado radical: También estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos. Algunos se escandalizarán ante una afirmación de este tipo. Es probable que alguno responda con exclamaciones del tipo de "¿Católicos adoptando hijos? ¡Esos niños podrían hacerse católicos!".
Veo ese tipo de críticas y respondo: Si bien es cierto que los hijos de católicos tienen mucha mayor probabilidad de convertirse a su vez en católicos (al contrario que, por ejemplo, ocurre en la informática o la homosexualidad), ya he argumentado antes que los católicos son personas como los demás. Pese a las opiniones de algunos y a los indicios, no hay pruebas evidentes de que unos padres católicos estén peor preparados para educar a un hijo, ni de que el ambiente religiosamente sesgado de un hogar católico sea una influencia negativa para el niño. Además, los tribunales de adopción juzgan cada caso individualmente, y es precisamente su labor determinar la idoneidad de los padres.

En definitiva, y pese a las opiniones de algunos sectores, creo que debería permitírseles también a los católicos tanto el matrimonio como la adopción. Exactamente igual que a los informáticos y a los homosexuales."