Malàsia a la motxilla

Em podreu trobar aquí: www.malasiaalamotxilla.blogspot.com

La llista de la impunitat o "aquí no ha pasado nada" tu...

Emilio Botín i família; José María Aznar; Dolores Cospedal; Rodrigo Rato; Narcís Serra; Eduardo Zaplana; Miguel Boyer; José Folgado; Carlos Solchaga; Josep Piqué; Rafael Arias-Salgado; Pío Cabanillas; Isabel Tocino; Jordi Sevilla; Josu Jon Imaz; José María Michavila; Juan Miguel Villar Mir; Anna Birulés; Abel Matutes; Julián García Vargas; Ángel Acebes; Eduardo Serra; Marcelino Oreja... i així, una llista de fins a 569 persones de tot l'Estat espanyol senyalades com a grans defraudadors que han deixat de declar al voltant de 2.000 milions d'euros. Res, quincalla.

Podria semblar una notícia rellevant, pel New York Times ho ha sigut en més d'una ocasió, però sembla que no per aquests sant país..Aquí, de moment, cap dels "grans diaris" en parla. Ho hem trobat gràcies a un artícle d'en Vicenç Navarro a el mundo financiero.

Educar, ensenyar, inculcar o aprendre...?

El sistema educatiu, més pròxim a una fàbrica de la revolució industrial o bé un espai on generar inquietuds, coneixement i creativitat? Aquest vídeo proposa un nou paradigma, si més no, interessant.

Intervenció al X congrés de CCOO de Catalunya

Aquí (min. 6:17:28) podeu veure la intervenció que vaig fer com a Coordinadora Nacional d'Acció Jove a l'informe de gestió del X congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. 

Crítica per avançar, proposta per construir i organització per ser més fortes i forts!

nena, vols dir que aquí no falta tela?

Existeix un famós discurs de Perícles, un important orador i polític atenenc de la Grècia del segle V a. C. Deia:

Pues es difícil hablar con exactitud en momentos en los que difícilmente está segura incluso la apreciación de la verdad. Pues el oyente que ha conocido los hechos y es benévolo, pensará quizá que la exposición se queda corta respecto a lo que él quiere y sabe; en cambio quien no los conoce pensará, por envidia, que se está exagerando

Recordo que fa temps, un dia li vaig explicar que marxava de viatge a la Xina. Ella va obrir els ulls i em va dir:

- A la Xina? Però està molt lluny, no?

Ho deia com qui diu: - allà no hi arriba el metro, no?

La meva avia no era la persona més culta del món, però la seva senzillesa m’omplia mil vegades més que la majoria dels que sí saben situar la Xina en un mapa.

La meva avia era divertida, alegre, afable i sobretot, carinyosa i generosa.

Tant generosa que va viure tota la vida pels altres. Potser perquè es creia tant petita que, sense cap tipus de resignació, preferia dedicar-se a la felicitat dels altres. Sempre els altres.

Mentre va poder, es preocupava de que, a taula per exemple, hi hagués sempre just allò que a tu tant t’agradava. S’esforçava per complaure a tothom, per mimar-te.

La recordo quan ens trobàvem tota la família. A ella li encantava. S’asseia callada una estona mentre ens mirava a tots un per un amb un gran somriure. Irradiava felicitat.

De cop, agafava algú i deia allò de:

- no n’hi ha de famílies com aquesta!

O et tocava d’aquella manera tant dolça i et deia:

- oi que són guapos els meus fills?

I clar, tu que li havies de dir...?

Sovint et buscava perquè li expliquessis alguna cosa de tu. De la feina, la parella,... Jo tenia la sensació que no entenia del tot el que li deia. No perquè no pogués, sinó perquè no parava atenció a les paraules concretes. Et mirava com intentant retenir els teus gestos, la teva cara, els minuts que li dedicaves.

Amb la seva natural senzillesa, crec que no esperava mai res dels altres. Donava importància a un somriure, un dinar familiar, una carícia, una trucada, una visita.

Però no era una dona dèbil, i ho va demostrar fins a la última respiració. Tant menuda podia semblar-ho, però tenia caràcter.

L’avia també s’enfadava. I tot i que a vegades podia resultar desesperant, perquè era molt tossuda, tenia una actitud remolona que a mi em feia molta gràcia. Era com una nena petita. De fet, l’avia feia morritos.

També era una dona divertida, sobretot alegre. Ahir recordava amb una amiga que la coneixia les nits d’estiu a Vilanova, i rèiem.

Recordo una nit que jo saltava pel jardí i ella, desesperada, em cridava pel balcó. Jo no volia anar a dormir així que òbviament no li feia cas.

Ella va decidir agafar la llanterna d’anar a pescar del meu avi. Un focus enorme. Era un espectacle veure-la indignada al balcó amb la seva bata rosa, apuntant-me i perseguint-me amb el focus per tot el jardí.

O quan m’estirava les samarretes cap avall a crit de

- nena, vols dir que aquí no falta tela?

I tenia raó, eren horribles

Crec que tinc sort que algú com ella formi part també de qui sóc.

Potser, tot i que de petita no ho entenia, una de les coses que amb el temps em van resultar més admirable era l’amor incondicional cap al meu avi.

Quan veig les fotos en les que apareixen junts, potser per aquells pentinats a l’estil del vell Hoollywood, o potser pel blanc i negre, sempre hi he vist un amor romàntic, d’aquells de pel·lícula antiga. Una d’aquelles pel·lícules que mai et cansaries de veure.

Estic convençuda que si ara pogués parlar, abans de lamentar-se per la seva situació, ens somriuria, i tot dient que no feia falta, ens agrairia mil vegades que avui estiguéssim aquí amb ella.

Barcelona, 15 de setembre de 2012.

#joSoc132

Avui un estudiant Mexicà ha vingut a fer-nos una entrevista per difondre entre els estudiants mexicans la realitat a Catalunya i Espanya. “Hay que fomentar la solidaridad internacional” em deia mentre m’explicava com va sorgir el moviment #somos132. Comparteixo:

Aquest passat mes de maig, a la Universidad Iberoamericana(UIA), privada, jesuïta i de gran prestigi, hi ha haver un gran rebombori que va marcar l’inici d’aquest moviment juvenil.

L’aleshores candidat presidencial de la dreta, Enrique Peña Nieto, que  per cert va guanyar les eleccions, presentat amb una bona mostra de classisme volgut com “el buen ciudadano Ibero”, va visitar la universitat. Tot havia d’anar rodat, era la seva universitat, el seu públic objectiu, però no va ser així.

En el torn obert, uns estudiants li van preguntar pel cas Atenco, una autèntica animalada que va deixar dos morts, centenars de detinguts, i més de 20 denúncies de violació a dones detingudes. Ell, era el governador de l’Estat de Mèxic durant aquests fets, i per tant, hi tenia responsabilitats.

La seva resposta fou com tirar un llumí en un bidó de gasolina. Va assumir orgullós la seva responsabilitat al·legant que havia fet ús de la força pública per tal de restablir l’ordre i la pau. Eeeeng error! Multitud d’estudiants totalment indignats per la falta de sensibilitat i de veritat de la resposta del candidat van començar a cridar consignes i a rodejar-lo. El van haver de treure de la universitat amb un espectacular desplegament de seguretat.

  

Les principals cadenes de televisió i de radio nacionals es van afanyar a matisar la notícia dient que la protesta no era una expressió de joves universitaris, sinó que era una acció política de 20 máxim 30 persones, preparada per gent de fora de la UIA. Per ells, no era un moviment juvenil ni universitari i per tant, el flamant candidat no havia sortit derrotat de la seva pròpia universitat. Fou un acte de provocació i s’he n’havien sortit. 

Em deia el noi mexicà “esto pasa en una universidad pública y nos hubieran molido, la opinión pública nos hubiera acusado de partidistas, de vagos,... Pero pasó en una privada, en la Iberoamericana! Fue muy impactante, el principio…” 

I ho va ser, perquè 131 joves estudiants de la Iberoamericana, davant de la contaminació mediàtica dels fets, varen decidir publicar un vídeo a internet on donen nom i número de matricula reivindicant la seva condició d’estudiants i desmentint que actuessin sota cap ordre ni acció de partit 

En menys de 12 hores ja havien visitat el vídeo més de 25.000 persones, i  així, a través d’aquest vídeo, va néixer un moviment en suport d’els 131 a les diferents xarxes socials amb l’eslògan #yoSoy132

I com va succeir amb el 15M, un dia van sortir al carrer i va resultar que no eren 3 o 4 frikis al twitter. Eren multitud, tenien unobjectiu compartit, es van organitzar i van començar a actuar.

#joSoc132

Cadira Cadireta

operació Ho Chi Minh

De moment em trobareu a aquest blog a dues mans: Operació Ho Chi Minh

"Va pensiero" i l'Itàlia de Berlusconi

Això va succeïr a Roma aquest passat 12 Març. Representaven Nabucco en celebració del 150 aniversari de la unificació d’Itàlia, presidia l’acte Silvio Berlusconi i dirigia l'òpera Riccardo Muti, un conegut director d'orquestra.

Sona el famós “Va pensiero”, un passatge de l'obra que per molts italians, havia sigut un símbol, un himne a la lluita per la llibertat, la independència i l'amor per la seva terra.

Quan està a punt d’acabar, el públic comença a demanar un bis i se senten crits de “Viva itàlia” i “Viva Verdi”. , i Mutti, es gira cap al públic i diu:

“ Ja no tinc trenta anys i he viscut la meva vida però com a italià sento vergonya del que passa al meu país. Atenc doncs la vostra sol·licitud del bis. No és només per l’alegria patriòtica que sento sinó perquè aquesta nit mentre dirigia el cor que cantava “Oh el meu país bell i perdut” he pensat que si continuem així matarem la cultura sobre la que s’ha edificat la història d’Itàlia. En aquest cas nosaltres, la nostra pàtria seria realment “bella i perduda”.”

Després proposa al públic que canti juntament amb el cor.

http://www.youtube.com/watch?v=7vQ_uQsITko&feature=player_embedded#at=24



Emociona, suposo que sempre hi ha esperança, fins i tot a l'Itàlia de Berlusconi.

Un altre bell roquero s'obre blog!

Sóc de les que pensa que l'esquerra i el sindicalisme s'hauria d'esforçar més a escriure i a generar opinió sobre allò que succeeix al nostre entorn.

Per això estic molt contenta de recomamar-vos el següent blog.

Un bell, que no vell roquero s'ha obert un blog, el Manel Garcia Biel. Fins ara el seguiem a través de nueva tribuna, ara ja està fet tot un 2.0

Aquí podreu veure el Manel des de la reserva

Ironia

Fa més de quatre anys que vaig obrir aquest blog, de fet, en pocs mesos farà cinc anys. Si bé al principi vaig matenir una freqüència bastant alta, diguem que la constància no seria l'adjectiu que definiria L'empremta de Lilith.

I té una certa gràcia que, en els darrers mesos, he convençut, empés i ajudat a diverses persones a obrir-se'n un.

Potser hauria de trobar temps per tornar a activar el blog i mantenir una certa constància...oi?

Prou Albiols!

Recordeu el fulletó del PP de Badalona en el que es podia veure a la part superior dreta la frase "no queremos Rumanos"? Bé, doncs Ahir, el Mister Cuní va portar el Senyor García Albiol, alcaldable pel PP a Badalona i responsable de l'esmentat fulletó al programa.

El convidava en un dia especial, ja que 24 hores abans havia sortit una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat on es pot veure l'opinió dels i les catalanes sobre la immigració.

Com a garant dels interessos públics, el Senyor Cuní porta al seu programa per parlar d'unes dades que són com a poc, preocupants, a un dels personatges obertament més racistes del moment.

Entre les moltes perles que va deixar anar (no, no penso linkar aquest vídeo), quan li van preguntar per la famosa imatge de "no queremos rumanos" i del motiu que l'havien dut a escollir tal fotografia, l'amic dels nens va contestar que a ell, el que més li preocupava no era el què sinó el perquè hi havia gent que pensava així i penjava un cartell al seu balcó.

Només dues cosetes a dir:

1- l'emplaço a venir aquest dissabte a entendre perquè tanta gent diem i direm NO a gent com ell a Arc de Triomf a partir de les 17 de la tarda. Aquí trobareu toota la informació: http://www.diguemprou.org/

2- formo part l'un moviment que volem substituïr la foto de crist per la d'obi-wan. Som molts. Suposo que es deu estar preguntat que merdes passa amb l'església catòlica perquè milions de persones preferim starwars a la santíssima bíblia.

Jubilació als 67 ni de conya!

Aquí uns cartells simpàtics per exigir que es rectifiqui una mesura ni simpàtica ni adequada, ni necessària ni comprensible. 23F totes i tots al carrer. Jubilacioó als 67 ni de conya!